Costa de fugir dels tòpics que s’han anat fabricant amb el temps. Moltes vegades venen d’interessos econòmics de fa segles. De lluites pel territori que no s’acabaven de resoldre. Avui sabem que aquell escriptor tan valorat per les lletres castellanes, Francisco de Quevedo, cobrava de la cort de Felip IV per escampar la pitjor imatge dels catalans.
L’objectiu era justificar l’ocupació militar del territori i la recaptació d’impostos. I així és que el senyor de Quevedo escampava versos amb amb frases verinoses com «El catalán es la criatura más triste y miserable que Dios creó», o aquesta altra, «Son los catalanes aborto monstruoso de la política». Encara més contundent és aquesta darrera: «En tanto que en Cataluña quedase un solo catalán y piedras en los campos desiertos, hemos de tener enemigo y guerra». El record de l’«A por ellos!» és inevitable.
En un temps que no existia ni la televisió ni internet, l’escarni de l’enemic havia de circular per uns altres camins. Així, per exemple, en la guerra de Successió, en alguns territoris contraris als borbons, entre els quals el País Valencià, Catalunya i Menorca, es va popularitzar dir «el felip» a l’escusat o cagadora, en referència al rei borbó Felip V.
Hi ha tòpics o també malnoms que tothom coneix -i n’hi ha que els comparteixen-, com considerar els alemanys «caps quadrats», els francesos «bruts», o els sud-americans «ganduls», per no posar exemples sobre els dels espanyols. Tòpics i malnoms que no queden limitats per les fronteres. I a Menorca ho ben sabem, perquè cada un dels pobles que la conformen, en té algun, de malnom.
Des de fora, els menorquins -i les menorquines, però no m’ho feu duplicar cada vegada!- també han rebut. El tòpic més estès, i que segur que dins l’illa ningú no acceptaria, és que som lents i ens prenem la feina amb calma, amb massa calma, per no dir que som ganduls.
A l’hora de la veritat, els tòpics poques vegades funcionen, perquè van néixer de l’animadversió o de la burla dedicada a aquells que són d’una altra comunitat. Però que hi ha diversitat de comunitats o, si ho preferiu, diverses «tribus», sí que és cert, perquè la història no ha estat la mateixa per a totes: cada una arrossega la seva pròpia.
I aquí podríem fer referència a la propietat de la terra, a les guerres, a les formes de govern, a l’haver estat colonitzats o no, a la industrialització, o no, a les societats urbanes, a les rurals, als territoris amb costa o d’interior, a les religions, al clima fins i tot, etc. I darrere de la suma de tots aquests factors s’ha anat configurar la manera d’entendre el món de cada tribu humana.
Però allò que més singularitza la tribu, al meu judici, és la llengua que empra, el codi oral amb què s’entenen entre els seus membres. Algunes s’han escampat pel món a cavall de les armes i dels colonitzadors que anaven darrere. I el castellà de Castella a Sud-amèrica és tan bon exemple com l’anglès d’Anglaterra a Nord-amèrica. Però són moltes més les llengües que s’han escampat al llarg del temps.
Si avui rallam català és perquè en el segle XIII Alfons el Franc va desembarcar en aquella illa que encara ens ho recorda amb el seu nom -l’illa del Rei- i va ocupar Menorca. Crec que era Josep Pla que deia que la seva pàtria era allà on de matí el saludaven amb un «Bon dia!», al marge de fronteres i altres invents administratius.
I potser per açò m’ha fet molta pena l’estudi -publicat fa pocs dies as Diari- segons el qual la meitat dels menorquins, quan creuen que qualcú no és una persona coneguda, no se li dirigeixen en català. A jo i tot m’ha succeït. És tot un signe d’inseguretat en el propi idioma i en el propi territori.
I un indicador de la misèria cultural a què ens han volgut sotmetre i que hem acceptat, de vegades amb l’excusa que ho havíem de fer per educació. Déu del cel! Si és el cas que qualcú no ens entén, ja mos ho dirà. I li podrem demostrar, a continuació, que noltros sí, també dominam altres idiomes.
