La decisió del manaire rus d'enviar part de 300.000 reservistes a combatre a Ucraïna, va intensificar el malestar en la població i les manifestacions de protesta acabaren amb més de 2.000 detinguts. Mentrestant, milers d’homes en edat de ser mobilitzats, que no volen ni sentir rallar de la guerra, han fugit del país. Molts dels joves i adults que l’autòcrata de Rússia, pretén transformar de civils en combatents, no s’identifiquen amb els motius de la conflagració.
A més, les mares dels mobilitzats van decidir concentrar-se per expressar el que consideren un absurd: que facin soldats als seus fills i siguin destinats sense suficient instrucció militar a participar en batalles, convertits en classe de tropa, exposats a l'acció de l'enemic i per tant, sentenciats a ser en la pràctica carn de canó.
Dos joves periodistes amants de fer broma van afegir més llenya al foc, cridant per telèfon al fill del secretari de premsa de Putin, Dmitry Peskov per comunicar-li que l’endemà havia de presentar-se a un centre de reclutament. La contestació del jove va ser sincera «el meu nom és Peskov, si no ho entens, abordaré aquest assumpte a un altre nivell»,
La resposta posa en evidència la intenció de fer servir el cognom i les influències del seu pare, per «escaquejar-se» de la mobilització militar, que en l’argot de la mili significa eludir una obligació que és comú a tots, deixant tranquil·lament que la facin els altres.
El jove Peskov dona per fet que els que han estat cridats a files, són els joves russos de les classes populars i els de regions pobres, no els que com ell, es consideren per damunt en l’escala jeràrquica.
Quan es tracta de servei militar obligatori fer referència a injustícies, desigualtats, favoritismes o enchufismes en els sistemes de reclutament, ve d’antic. Així, després que l’Exèrcit fos del Rei, es van abolir les exempcions i privilegis, emperò van seguir aplicant-se formes diferenciadores, com la redempció, la substitució o el soldat de quota, de manera que la ciutadania adinerada podia obtenir l’alliberament de l’obligació d’anar-hi pagant un preu.
En conseqüència el servei militar en el segle XIX, es va convertir en una espècie de «contribució de sang» per a les classes menys afavorides. Com que hi havia guerres contínuament i les lleves eren freqüents, el resultat fou que les protestes socials es convertiren en revoltes contra les prerrogatives que atorgaven les normes d’allistament.
Sense anar més lluny tenim la Revolució menorquina de 1810. Tal com explica en la seva magnífica recerca l’historiador Andreu Murillo, un dels motius principals de l’alçament, fou la implantació del servei militar obligatori tant per als mariners, com per a la resta de la població.
Arribats als temps presents després de les guerres-carnisseria mundials, en les quals van ser sacrificats milions de soldats, semblava que s’havia fet un poc de seny i que anar a la guerra seria una activitat reduïda a professionals, a especialistes ben preparats i equipats. Ara resulta que anem cul enrere i es tornen a destinar aprenents al front.
I si venen mal donades i els seus soldats s’insubordinen, recuperarà també el mandatari rus la mentalitat militar d’antany i s’atrevirà a disparar als del seu propi bàndol? I no es cregui apreciat lector, que en els annals guerrers d’episodis d’aquests ja n’hi ha. A la Gran Guerra, quan en dos mesos l’ofensiva de Nivelle provocà en el seu propi exèrcit 110.000 baixes i cap avanç, els soldats francesos que eren enviats a una mort segura, en una mostra de sensatesa van amotinar-se. Per frenar la insubmissió, 563 van ser condemnats a mort i ajusticiats.
Tant com els ucraïnesos van recuperant ciutats apareixen fosses comuns amb centenars de cadàvers a Izium, Liman, Bucha... Junt a les atrocitats de la guerra d’avui, és recomanable recordar els horrors als que es podria arribar, comesos pel militarisme d’abans i prendre consciència de la inutilitat absoluta de la guerra per resoldre conflictes.
Encara que als dirigents mundials els serveix de poc i perpetuen que els costos econòmics i humans els paguem els de sempre i que en surtin guanyant els de sempre. La despesa militar ha pujat en els pressuposts a 27.617 milions. Els ciutadans/es de a peu, per qualque costat ja hi hem perdut.
