Després de nous casos recents i de l’alta possibilitat que es repeteixin avui, ha arribat el moment de reivindicar, solidaritzar-nos i exigir una reparació per a un extens col·lectiu de persones que, de forma puntual o periòdica, són víctimes d’un abús cruel que fins ara ha estat silenciat. Xerr de les persones que assisteixen a un sopar, gal·la, conferència, pregó, esdeveniment esportiu, presentació, lliurament de claus o distinció de personatge il·lustre, entre altres actes, i allà són castigades sense pietat amb tediosos i llarguíssims discursos d’oradors de paper secundari, ja que no són ni els artistes, ni els pregoners, ni conferenciants, ni qui presenta una cosa, ni esportistes, ni il·lustres ni tampoc les claus d’un pis.
Aquests discursos que ningú demana sovint es pronuncien a traïció. Els oradors aprofiten que tenen un públic captiu, víctimes d’un compromís o interessats en allò que vindrà després, per sotmetre’l a llargues tortures d’enumeració de tòpics, lemes insubstancials, agraïments, descripcions de contextos coneguts, autopromocions infructuoses, dades que ningú recordarà i, en graus extrems, cites alienes. Els perpetradors solen ser polítics en rutina laboral, presidents orgullosos d’una associació, presentadors que voldrien ser presentats o experts de vanitat no satisfeta, que per excés converteixen el protocol en un superflu martiri.
Els torturadors són conscients de ser-ho. És clamorós el feed back del públic que, quan la lletania supera el temps màxim suportable i no arriba al mínim atractiu, es manifesta amb episodis de tos nerviosa, gent que es remou ortopèdicament a la cadira, converses somortes i mirades al mòbil. Fins ara s’ha patit açò en silenci i resignació, però ja n’hi ha prou. S’ha d’acabar amb les pallisses orals no desitjades que ni aporten ni brillen, i converteixen actes que podrien ser emotius, entretinguts i agradables en eterns calvaris soporífers. Sumau-vos a la campanya «Si dura més que una cançó, el discurs protocol·lari és un dolor».
