Fa qüestió d’un mes, es conseller popular Carlos Salgado se va referir a sa nostra llengua materna denominant-la balear. Oh pecat! Es conseller de cultura, Miquel Maria, el va renyar tot d’una, ben maleit, qualificant aquella referència en es ple de setembre des Consell insular com a «invent estratosfèric i estrambòtic». ¿Com s’atreveix un polític balear a denominar sa seua llengua com a balear, igual que ho fan es valencians i es catalans amb sa seua modalitat lingüística? Indignant, senyors! A vam si mos creurem es baleàrics que tenim es mateixos drets que es catalans i es valencians! No?
Tornant as sentit comú, segons sa RAE, estrambòtic significa cosa estranya, irregular o poc comuna. Per s’altre costat, estratosfèric vol dir que una cosa se pot mantenir a s’estratosfera, o bé que fa referència a n’aquesta zona de s’atmosfera. No sembla que ni una cosa ni s’altre se li pugui atribuir an es balear, sa nostra varietat lingüística de s’idioma que compartim balears, catalans, valencians, aragonesos orientals, andorrans, rossellonesos, algueresos i occitans. Perquè durant sa nostra història, sa denominació de ‘balear’ no va ser en es passat res estrany, ni estrambòtic; sinó un terme plenament acceptat i emprat a s’edat medieval i moderna.
¿Va ser un invent estratosfèric i estrambòtic que l’any 1931 Mossèn Alcover batiàs sa seua obra magna com a Diccionari català-valencià-balear? Tot un doctor en filologia catalana, Joan Veny, en es seu llibre Els parlars catalans defensa s’ús des terme balear per referir-mos an es conjunt de ses modalitats insulars: «La terminologia dialectològica necessita un mot genèric per designar el conjunt de parlars de l’arxipèlag; si balear ja compta amb un suport històric, podem acceptar-lo sense cap escrúpol».
Antoni Mas, professor d’Història Medieval a sa UIB, va explicar es 27 de març de 2017 a «Diario de Mallorca» que «La denominació llengua balear i les seves variants («lingua baliarica», «baleari eloquio») eren usualment emprades en llatí». I cita, per exemple, una acta notarial de l’any 1602 on s’indicava que determinats acords serien redactats en «lingua nostra balearica». A principis des segle XVII es notaris balears ja tenien clar que a sa nostra llengua se li podia dir balear; i avui, en ple segle XXI, tenim polítics que volen ser més papistes que el Papa i mos volen fer creure que es balear, es nostro idioma, és un invent.
Un conseller de cultura de Menorca hauria de sebre que sa llengua balear no és cap invent, sinó un nom plenament vàlid des d’un punt de vista històric i filològic per designar es nostro idioma, i que se va estudiar com assignatura a ses escoles de ses nostres illes fins a finals des segle XX. ¿S’ha estudiat mai cap assignatura de «lengua andaluza» o de «lengua colombiana» o «argentina» com diuen constantment es de la ceba per desprestigiar es baleàric? No. En canvi, fins fa pocs anys, a ses escoles d’aquí s’estudiava llengua balear, igual que a sa Comunitat Valenciana estudien s’assignatura de valencià, o que a l’Alguer (Sardenya) estudien alguerès i no es català de Barcelona.
Seria molt senzill respectar sa llibertat de cada ciutadà d’expressar-se en sa modalitat lingüística que vulgui, i emprar es nom històric que s’estimi més per referir-se as seu parlar. Perquè aquí està sa diferència. En que noltros estimam es balear, i ho feim sense odiar es català ni cap altra varietat de sa família lingüística. En canvi, a s’altre costat, mos trobam qui reclama per ell mateix allò que no està dispost a reconèixer as demés.
