Acollint la festivitat de Tots els Sants i de tots els Fidels difunts, record Ana Maria Rabatté. Ella ha deixat escrit:
«Si vols fer feliç algú que estimes molt, per què no li ho dius avui?... En vida, amic, en vida.
Si vols donar-li una flor, no esperis que s’hagi mort, fes-la-hi arribar avui amb amor... En vida, amic, en vida.
No esperis que mori la gent per a estimar-la i demostrar-li el teu afecte... En vida, amic, en vida.
Seràs feliç si aprens a fer feliços tots aquells que tu coneixes... En vida, amic, en vida.
No visitis panteons, no omplis de flors les tombes, omple d’amor els cors... En vida, amic, en vida».
Tenint aquest poema a les mans, pens i sent que sols hi ha una actitud possible a favor del viure i de la sana convivència: estimar! Estimar no com a fruit d’una paraula dita amb els llavis, sinó amb el gest, amb la mirada, amb l’actitud... Vivint, no hi ha res més essencial que estimar. Ens ho hem de dir una i altra vegada. Ens convé dir i repetir que estimem la vida, les persones, la família, els amics... No refusem els qui no pensen ni actuen com voldríem, els qui fins i tot malparlen de nosaltres... Estimar ha de ser l’actitud constant d’uns i d’altres, i dels uns amb els altres. I ho hem de fer... en vida amics, en vida!
Tot passarà, tot manco l’amor. Sols l’amor és etern! Llàstima que alguns s’adonin d’aquesta veritat tan sols quan tot o quasi tot els fuig de les mans. Però, així i tot, ja ens convé descobrir-ho encara que sigui a l’últim moment de la vida... En vida amics, en vida!
Posem-nos en camí. No siguem fulles perdudes que caigudes de l’arbre s’emporta el vent. Siguem, més bé, oliveres verdes de fruits preciosos. Escampem vida, respecte, accentuem sobretot la part positiva de tot i de tots... Visquem essent madurs, desitgem la santedat... En vida amics, en vida!
Fent silenci i pregària, vaig gravant a dins meu que és en la feblesa i en la mort on es troba el gruix del sentit de la vida. La por a morir crea a alguns un desig irreal de fer-se amb una felicitat que sols posa arrels a la terra. Desig aquest que ens fa enfora de la realitat i ens fa dèbils. Valorem la feblesa, cerquem el sentit del dolor i de la mort..., en vida amics, en vida!
Quan formam part d’un món abocat a donar culte a la bellesa exterior, al tenir més que al ser, a jutjar als altres més que a jutjar-nos a nosaltres mateixos, si no guardam silenci, si no examinam la nostra consciència, ens veiem empesos a cercar i a trobar solucions que sols pretenen evitar l’envelliment del cos, el dolor, una imatge personal o institucional negativa, ... Aprendre a viure és una saviesa que no s’aconsegueix fugint de la feblesa sinó assumint-la confiats. No poques persones front el dolor i els contratemps, ens deixen -en vida, amics, en vida- un profund somriure amarat de petjades de pau, de fortalesa, de credibilitat.
Trasbalsat en la recerca del sentit de la vida, vaig prometent amb lleialtat -en vida, amics, en vida!- no fixar-me en res i en ningú més, que amb tot allò i amb tots els qui no perden la pau front els mals passos que a vegades vivim. No siguem persones que fugen de les situacions de soledat o del dolor, personal o aliè, i arriben quan tot està fet... Siguem companys, siguem amics, tant en hores de festa com de plany. Fertilitzem deserts. Sols els de cor obert no tenen límits, són infinits. La vida, com les portes obertes, s’obre als altres, s’obre a Déu.
