Observes, bocabadat, les imatges d’uns paisatges espectaculars fotografiats des del cel mitjançant un «dron», mentre música clàssica acompanya aquesta riquesa visual. Miraculosa, la Natura! Aquesta Natura que violenteu diàriament i que podeu destruir atòmicament fins a setanta i vull vegades, segons dades -consensuades- dels folls que, d’un signe o altre, governen el món. Atòmicament o mitjançant la inconsciència col·lectiva o la negació d’un més que provat escalfament terraqüi o les teories anti-vacuna que han pogut matar o... La llista seria llarguíssima... L’ésser humà es mostra, una vegada més, com el major estúpid dels animals, l’únic que posaria en perill el seu propi hàbitat sense tenir cap mena d’alternativa. En paraules d’Albert Einstein: «L’home va inventar la bomba atòmica, però cap ratolí no construiria un parany per a matar ratolins»... Les imatges -es poden contemplar gratuïtament a youtube («Música para trabajar»)- són alliçonadores i en molts sentits, quasi tots de tipus ètic. Des de les altures el dron vos descobreix la vostra insignificança, la vostra irrellevància. Constituïu minúscules taques dins un univers immens; punts dins la grandesa inabordable d’un cosmos del qual no sabeu quasi res.
I, a pesar de tot això, hi ha qui es creu, encara, emperador, qui somia en mudar-se en un neo tsar d’una omnipotent nació reunificada o qui es sent, per poderós o adinerat, immortal... Quina sorpresa es portaran en adonar-se, tard o d’hora, de la seva inevitable finitud! Hitler, Stalin, Mussolini, Lenin, Putin i tants altres haurien d’haver-se pogut veure fotografiats des d’un d’aquests aparells i contemplar-se com el que foren i són: mers grans de sorra en la vastitud d’un desert anomenat història o, per a dir-ho millor, bogeria. Potser així percebrien, a la fi, la seva pròpia demència, el mal fet i la seva mesquinesa. Reaccionarien? Esmenarien el que ja és irremeiable? Coneixeu, perfectament, les respostes...
I ara els miserables ja han fet allò de sempre: utilitzar un avanç tecnològic adequat per a fins nobles per a convertir-lo, és clar!, en arma bèl·lica. Va succeir abans amb l’energia atòmica: curava el càncer, però també assassinava de forma massiva. La darrera opció pot conduir-vos, de fet, al desastre final, quan tots no vos morireu d’un tumor maligne sinó de les conseqüències d’un simple dit prement, des de la distància, un asèptic botó...
Els drons ara no fotografien les cascades d’Iguazú o el mar besant eròticament les costes infinites del món o la Plaça de Sant Marcos o els gira-sols holandesos o el petits grans racons de la més gran de les obres d’art existents: el vostre món. La seva tasca ha deixat de ser poètica. Quina és, doncs? La de destruir el què abans fotografiaven amb cura i amor mentre sonava un adagio d’Albinoni. El seu objectiu, en mans del foll de torn, ara constitueix destruir el cos d’un infant, la feblesa del vell, la mare portant el cotxe del seu fill petit, un bloc de pisos on habiten obrers i gent innocent, l’adolescent sense, avui, futur, la sang vermella i després negre i la immobilitat de tants i tants en el seu inesperat i prematur final de trajecte...
Potser Disney hauria de produir una pel·lícula d’animació en la qual el protagonista fos un «dron» humanitzat amb vocació d’artista i no de sicari; un dron que es negués a matar; que es rebel·lés davant el seu amo dictador... Encara que això li costés la vida. Un dron que, a més a més de mostrar-vos els idíl·lics paisatges de Hawaii, vos assenyalés els d’Etiòpia o els de les «faveles» de Brasil o... Per a despertar consciències adormides. Tantes! Un film que hauria de projectar-se a les escoles, però, primordialment, als domicilis fastuosos de tants malparits que juguen amb les vides alienes, que no les seves..
A l’estrena tindríeu, almanco, un espectador: el que subscriu aquestes línies, tot i que, segur!, serien molts més, moltíssims més. Encara... Afortunadament!
