Les Illes Balears són mons a part. Els segles d’història compartida han generat pocs símbols i episodis comuns. Mallorca és útil a Menorca per descarregar el pes dels nostres mals. No tenim gaire elements culturals comuns, a pesar que en el Diccionari Català, Valencià i Balear d’Alcover i Moll en trobaríem molts. Tampoc la història ens ha ofert gaire esdeveniments compartits. La diputació, va ser més un element d’enfrontament que d’unió. Amb la proclamació de la Segona República va semblar que canviava el signe quan van fer Governador civil de Balears al maonès Joan Manent, però aquell temps va durar poc; amb l’aixecament dels militars contra la democràcia, cada illa va prendre el seu camí. I segueixen essent camins paral·lels en molts aspectes. La creació de la Universitat de les Illes Balears, de l’hospital de referència que s’ha guanyat la confiança dels menorquins, del braç del port de Ciutadella que ens fa dependre de Mallorca i del Parlament de les Illes Balears, des del qual la forma mallorquina de fer política s’escampa a les altres illes, són els elements comuns.
Això, a més de la bandera i la diada, que no mou cap ànima. Hi ha pocs estendards comunals, molts pocs. Gairebé no trobaríem cap figura històrica balear que rebi la mateixa consideració a les quatre illes. Una de les poques seria Aurora Picornell. Aurora reuneix moltes condicions per ser-ho: dona que combat per l’emancipació de la dona; jove proletària que treballa en la consolidació del moviment obrer; comunista de quan el comunisme era la filosofia de l’alliberament dels desposseïts, publicista que sabia del valor de la paraula, i màrtir. Totes les causes tenen als seus màrtirs, aquells que perden la vida en la defensa d’un ideal.
En la mentalitat feixista de 1936, una dona emancipada i combatent com Aurora Picornell era un perill a eliminar. Per açò la van matar, el gener de 1937, amb altres companyes. No només la van matar, sinó que també la van fer desaparèixer. La seva mort va ser sentida com a pròpia aquells dies a Menorca, on hi havia tants de refugiats mallorquins. Ella havia fet una gira per propagar les idees comunistes a la nostra Illa el febrer i març de 1934; alguns d’aquells actes els va compartir amb el dirigent socialista maonès, Antoni Gomila, en aquells mesos en què el govern republicà de dretes havia estimulat la unitat d’acció. La postguerra va tapar amb una capa de mort tots aquests noms. En la transició, no es va reparar aquell dolor.
No és fins fa poc que, pel treball profund de l’historiador David Ginard i l’interès creixent per a la recuperació de la memòria democràtica, han aparegut personalitats d’aquells anys. Entre aquestes sobresurt Aurora Picornell. En la seva memòria es va crear l’associació Col·lectiu Aurora Picornell, en la que crec que som l’únic menorquí que hi form part. Aurora era una història. Amb la descoberta de les seves despulles a una fossa comuna de Son Coletes, hem dit que torna a casa. De fet, podrà reposar al costat dels seus familiars. Compartesc l’alegria dels arqueòlegs i especialistes que han fet possible la recuperació dels ossos i la seva identificació, de les persones que fan feina en associacions de la memòria, de Marc Andreu, Jesús Jurado i Juan Pedro Yllanes, que s’han compromès de valent en la tasca. No sé si vostès saben que almenys setanta-quatre menorquins van morir a Mallorca a mans dels feixistes i els militars sosllevats. Alguns van ser inhumats en fosses comunes de cementeris i traslladats després a ossaris, molts pocs van poder ser recuperats pels seus familiars. La gran majoria, emperò, van desaparèixer en clots i fosses comunes. Que jo conegui, a dia d’avui encara no se n’ha pogut recuperar cap cos.
