Açò dels jutjats sempre ha fet una mica de por a la ciutadania i per algun motiu deu ser. En general, tothom intenta estar-hi com més enfora millor. Fins al punt que, si ho demanes, en sabem més de la justícia nord-americana -gràcies a les pel·lícules de judicis, que solen acabar bé- que de la justícia espanyola.
I en canvi, el dret és inseparable de la democràcia. Quan triomfa la democràcia, la justícia és clara i transparent. No cal posar exemples del temps de la dictadura de Franco per recordar tants de judicis fraudulents com hi va haver. Tanta gent que va acabar a la presó pel simple fet de defensar la llibertat.
Als règims totalitaris, que n’hi continua havent tants, cada dia coneixem nous casos d’injustícia. Avalada per judicis formalment impecables, però amb jutges que, si hi són, és només per justificar els abusos que s’hi sentencien. El cas de Rússia el tenim ben a prop, amb el líder de l’oposició, el senyor Aleksei Navalni, condemnat a tretze anys de presó després d’haver intentat assassinar-lo.
O el cas de Trump posant al davant de la justícia la seva gent. O el de Bolsonaro, al Brasil, que acaba de perdre les eleccions, però que encara no hi ha cap garantia que ho respecti. En el passat va enviar a la presó el seu contrincant electoral, el senyor Lula, per mitjà d’un procés poc transparent. S’està forjant una dreta extrema que ja ha perdut qualsevol escrúpol.
I és que si la justícia no imparteix justícia, no hi ha democràcia. Com no n’hi ha tampoc quan se li tapa la boca a la premsa o se la controla de forma escandalosa. I en aquest cas Rússia és també un bon exemple, per més que n’hi hagi tants d’altres arreu del món i tan a prop.
Tots aquells que esperàvem un nou segle de pau, drets i llibertat, hem quedat ben servits en aquests vint anys que ja en duim. I el perill d’extensió de la guerra d’Ucraïna és inseparable d’aquesta situació de restriccions dels drets que avui es respira al món.
Clar que no cal anar tan enfora per trobar llacunes preocupants en l’administració de la justícia. Aquells que van escriure la Constitució espanyola la van posar sota el comandament d’un organisme que sona tan fort i poderós com «Consell General del Poder Judicial».
I que van decidir que havia de complir unes regles de joc. Que una part dels seus integrants han de ser «elegits» per tres cinquenes parts del Congrés i del Senat. I que s’haurà de renovar cada cinc anys. És una manera de respectar els resultats de les eleccions i d’impedir aquelles perpetuïtats que sempre generen vicis.
Però la cosa és que l’actual Consell va ser nomenat l’any 2013 -quan comandava el PP- i que no hi ha manera que es renovi. I qui hagi seguit el tema, haurà de coincidir, tant si li agrada com si no, que el tap l’està posant precisament el PP. Que sembla que ha estat creatiu cercant arguments, excuses i propostes de reforma per no complir la Constitució.
Fins i tot han vingut els homes de negre de la Unió Europea per intentar resoldre el tema. Però a Europa ja se sap que açò d’Espanya, i encara més quan es ralla de justícia, és un tema pelut. I el tap continua posat mentre fins i tot el president del Consell, a qui no sembla que li desagradàs la situació, ha acabat entenent que era millor dimitir.
És difícil compaginar l’administració de justícia amb un Consell que ja fa quatre anys que no compleix la norma establerta per la Constitució. Aquella Constitució que semblava tan sagrada i tan inalterable quan a alguns els convenia exhibir-la a tort i a dret.
No totes les preguntes tenen resposta, però és evident que l’elecció dels membres del Consell del Poder Judicial marca tendències i maneres de fer, d’acord amb les majories polítiques que han elegit els ciutadans. La Constitució arriba a dir que «la justícia emana del poble». Carai!
Com a ciutadans toca demanar-se de quin poble deu ser que emana. Del de tots els representants que vam elegir o només d’aquells que van perdre les eleccions? No li facin la pregunta al senyor Feijóo, perquè en els pocs dies que du a la direcció del PP ja ha demostrat que té poques respostes ajustades a la realitat. O que els militants de la senyora Ayuso li estan fent el llit.
I que per paga s’atreveix a rallar en públic d’un escriptor tan internacional com George Orwell i posa en evidència que no té ni punyetera idea de qui és.
