La premsa informa que FEF i futbolistes han acordat les primes per al Mundial. La filosofia és que els seleccionats rebin una part del pastís de l’impressionant premi en metàl·lic que atorga la FIFA al campió, 38 milions d’euros, de manera que el compte corrent de cadascun dels jugadors podria engreixar-se en 750.000 €.
El terme «prima» en l’esport, fa referència a donar un estímul al rendiment o una forma de recompensa en metàl·lic per haver aconseguit un resultat favorable. Abans aquesta gratificació era entregada dins un petit sobre característic de color beix-marró i percebre-la encantava als futbolistes, ja que en ser en efectiu casi sempre eren doblers destinats a ser gastats immediatament.
La idea que el Club tenia l’obligació de motivar i retribuir de manera addicional a la plantilla, estava ben arrelada en la cultura del futbol. Mentre els més poderosos donaven a la plantilla al·licients econòmics per lluitar per un campionat, els modestos, es conformaven amb el que es deia un «alegra muchachos» que podia ser una bereneta o un sopar.
Al principi de temporada es reunien el president, el directiu de l’apartat econòmic i els capitans per parlar de les primes a rebre. Unes eren per guanyar o empatar a casa, mentre que per als partits a fora, l’extra era més elevada. En cas de guanyar un derbi o a l’adversari local, es rebia també una gratificació.
Juntament amb aquestes hi havia les primes per fitxar, que eren els diners que pagava el Club a un jugador lliure, per convèncer-lo de signar per l’entitat. A vegades a més de la quantitat acordada, es donava un premi en espècie, que podia ser una motocicleta, els mobles del menjador si el futbolista s’havia de casar, una televisió o el «traje» de moda.
Respecte d’això en el futbol modern, els representants de Lionel Messi han estat uns autèntics cracs, atès que són diverses les vegades que s’han embossat quantitats molt elevades, només per renovar pel mateix Club.
A l’època en què nombrosos jugadors menorquins o establerts aquí, tenien en el futbol una manera de guanyar-se la vida, les primes, junt a la fitxa i les mensualitats, eren un apartat ben definit. Deseado Mercadal Gelabert en la Història del C.D. Menorca detalla amb pulcritud les xifres de la temporada 1966-67: Francisco Dot 30.000 pessetes en concepte de fitxa, 40.000 en 10 mensualitats i 3.250 en concepte de primes. Florencio Hernández 25.000, 18.000 i 2.750. Antonio Tudurí «Chicha» 30.000, 20.000 i 3.100. Miguel Gascón «Galo» 50.000, 35.000 i 2.625...
Ja fa temps que els futbolistes són abans de res professionals i busquen guanyar diners, més que estimar el club o sentir els colors, per tant, els ideals són ben diferents als d’abans.
En aquesta línia és interessant en el llibre «100 Anys d’una Identitat la Unió Esportiva de Maó», Joan López (EPD) fa referència a Ramon Finestres. Iniciat en les categories de formació de La Unió, va ser temptat de fitxar per l’etern rival per una quantitat important de doblers. Per impressionar-lo en el local social de Jardines Infanta, damunt una taula, van fer una bona estesa de bitllets i els hi van oferir... «s’ho va ben pensar, va consultar els familiars i, finalment, va optar per valors no pecuniaris, la passió unionista».
Retornant a la selecció, no hi ha dubte que representar al país que sents com a teu, és un immens orgull. Aquest significat primordial no hauria de quedar difuminat per l’excés d’ambició en aconseguir doblers. Estic segur que aquests jugadors de futbol que ens representaran a Qatar, no faran com els campions a Sudàfrica, i si guanyen el torneig, tots els ingressos, primes i dietes els tributaran aquí, una forma ben adequada de sentir els colors i estimar el país.
