Fa uns anys, va aparèixer per les xarxes socials un escrit que es deia «No ets de Menorca si no…» i seguidament hi havia arreplegats tot un seguit de tòpics i característiques pròpies de la vida de la gent de l’illa que representaven, a grans trets, moltes situacions bastant reals però divertides del que suposa ser d’aquí. Hi havia frases com per exemple, no ets de Menorca si per anar de Maó a Ciutadella no ho has planificat amb 3 o 4 dies d’antelació, o la pantalla del cinema de la ciutat de Maó és igual de gran que la pantalla del televisor de qualsevol persona d’una altra ciutat, etc.
Segur que tots els que ho vam llegir, vam sentir que el fet de «ser» de Menorca, implicava tenir en comú característiques compartides i estimades que ens diferencien dels altres que no són d’aquí. El mateix passa amb la nostra família, amb les nostres arrels familiars.
Acabem de viure la diada de tots els Sants, festivitat religiosa, amb origen pagà que vol rendir homenatge i record als familiars que ja no estan al nostre costat de forma física. Moltes tradicions, com vinculades a aquesta festivitat, es van perdent... anar al cementiri a dur flors i fer net les tombes, menjars familiars amb els bunyols típics de Menorca, encendre espelmes a les cases devora una imatge dels familiars desapareguts recentment...conductes, totes elles que provocaven preguntes per part dels més joves de la casa: «Qui és aquest que està enterrat aquí???», «Aquesta foto que ara li posem una espelma, de qui es tracta???», d’aquesta manera tan simple i directe es podien descobrir moltes informacions dels nostres avantpassats... Avui en dia, no hi ha tanta ocasió per poder fer-ho.
No es tracta de criticar o voler tornar enrere en la vivència de les tradicions, ni molt menys. Els temps canvien i això ho provoquem tots junts, els joves i els més majors. S’obren nous temps, noves formes de vida, noves formes de recordar, de celebrar o no, però no està de més, recordar avui, demà o quan sigui possible, d’on venim.
2 Les persones, no només som un projecte de futur; som sobretot, un projecte que es va gestar en el passat, a la vegada que disposem d’ un temps present limitat i concret per a manifestar-nos i sense cap dubte, amb una capacitat d’aprendre que no s’ha de perdre mai.
Sempre els recordo als alumnes que no deixin d’aprendre mai, demanant, observant, qüestionant aspectes de la nostra procedència i de les nostres arrels... ja que amb molta seguretat i certesa hi trobarem en el nostre passat, moltes respostes que ens ajudaran en les decisions i circumstàncies actuals i futures.
Després de llegir i escoltar durant varis cursos molts de treballs que han fet els alumnes de 4t ESO a l’àrea de Religió, sobre els avantpassats (aplicant els criteris teòrics per poder fer una investigació en ciències socials), me va venir el record amb el qual he començat aquest escrit. Ser Menorquins i ser d’una família concreta, implica compartir amb un col·lectiu concret certs aspectes que ens identifiquen i a la vegada diferencien d’altres.
El més curiós de tot, fent aquesta activitat a classe, és poder comprovar com en alguns casos, els alumnes poden descobrir aspectes de la seva família que no coneixien, relacionar conductes arrelades a certes famílies amb aquella anècdota que va viure el besavi o la tia de l’avi fa molts anys. Caràcters similars d’avantpassats que s’assemblen als descendents actuals, curiositats envers dates de mort i naixements, objectes que conserven les famílies i no sabÍem el perquè... i tantes altres descobertes que s’han posat a lloc, després de molts anys d’oblit.
Segurament també haurà resultat una activitat molt íntima i afectiva pels avis, els quals hauran dedicat una estona dialogant i explicant als seus nets i netes, parlant i donant veu a aquestes ànimes que romanen ja en el silenci de l’eternitat. Que un net o una neta et demanin que els expliquis alguna anècdota d’un parent llunyà, pot obrir una porta a molts records, per on puguin fer-se presents emocions i sentiments molt profunds. El fet de compartir-los, pot esdevenir un regal pel qui ho conta i també pel qui escolta.
Per a totes aquestes persones amb noms i llinatges, que ja no estan entre nosaltres, però que gràcies a ells, avui nosaltres som aquí; per a ells va el reconeixement humil dels vostres descendents i sobretot el record, la presència i la vàlua que suposa el fet que et recordin quan ja no hi ets, ja que diuen que només morim quan no queda ningú que ens pugui recordar.
Sempre és un plaer per a mi, escoltar aquests relats que retornen a la vida, encara que sigui per uns instants, a algú que fa anys que ja no està entre nosaltres. És tot un homenatge!
Amb aquesta intenció, cal viure el dia de Tots Sants.
Gràcies alumnes per la bona feina feta!
Proverbis 17:6: «La corona de l’ancià són els seus néts; l’orgull dels fills, són els seus pares».
