Per què serà que, fins i tot quan un sap que és innocent, no les té totes si el criden a judici? No puc parlar per experiència, però certament no em faria cap gràcia haver d’anar a judici.
És ben evident que les lleis són absolutament necessàries. Però també és evident que s’han d’adequar a l’actualitat que vivim per ser justes. Si les lleis no estan al servei de la justícia al lloc i moment adequat, i si els jutges que les han d’aplicar perden el poder de ser equànimes i justos perquè les pròpies lleis no els deixen espais on fer justícia, anem malament.
Dia sí i dia també, la premsa i tots els mitjans van plens d’atrocitats fetes en nom de lleis absurdes, i fins i tot inhumanes, en molts racons del món.
També a casa nostra ens barallem fins i tot per causa de lleis que han passat a ser arbitràries i acaben fent més mal que bé a persones indefenses. Tenim, també, lleis partidàries que es mantenen per garantir el poder d’uns sobre uns altres. Com a prova només cal veure la lluita entre partits per triar els jutges! O sigui que ens diuen, sense que els caigui la cara de vergonya, que volen jutges de la seva corda i, si pot ser, al seu servei.
«Com pesa i quina pudor que fa!» El dibuix és al llibre «Nos» de A. Rodríguez Castelao, nacionalista gallec, enterrat al Panteó de Gallecs Il·lustres
On hem arribat quan fins i tot les lleis de tribunals internacionals han de fer d’escuts enfront d’altres tribunals que pretenen defensar l’indefensable, com dient: a casa meva faig el que em dona la gana, amb o sense raó!, jo tinc la força i a qui no li agradi, garrotada.
Per llei vam aconseguir erradicar oficialment l’esclavatge, però seguim mantenint lleis per dominar qui pensi diferent. Llegia un aforisme del poeta menorquí Ponç Pons en el seu recull «Esperant els estornells» on diu: «Descartes en règims dictatorials: - Pens, idò estic en perill». I el poeta encara en té un altre d’aforisme que va més directe a la reflexió que us proposo, diu així: «Lleis que, pel fet de ser lleis, són encara més injustes».
Segueixo, quan puc, el que diu el Papa Francesc, i ho faig perquè quasi sempre defensa els que més ho necessiten i ho fa a favor i des de la bondat i de la comprensió, sense por de ser mal vist i/o criticat fins i tot pels que té més a prop. Vaig guardar aquesta frase que va dir a la Rota romana, que són els que han d’aplicar justícia a qui els demana solucionar entrebancs de la vida, que en molts dels seus casos són de consciència. Els va dir: «No tanqueu la salvació de les persones dins el constrenyiment del legalisme. El dret està orientat a la salvació de l’home». Penso que si als jutges eclesiàstics se’ls ha de recordar que el primer precepte que han de tenir en compte no són les lleis pures i dures, sinó la salvació de l’home i el primer manament que aquests jutges han de respectar és el de l’amor, què no hauríem de demanar i exigir que no fos justícia amb misericòrdia!
Les lleis massa vegades desfasades, i fins i tot mal administrades, han creat des de sempre un recel envers els representants de la justícia. Això, que també perjudica els bons jutges, és un llastre que empobreix i fa ombra al que hauria de ser garantia i proximitat. Popularment, amb freqüència, es confon justícia amb autoritat i autoritat amb domini, quan de fet la justícia, si s’aplica amb bon criteri, i millor encara amb bondat, ha de ser garantia d’ajuda i proximitat. Recordo un dibuix de l’il·lustre gallec Castelao que us reprodueixo com a exemple del que he escrit.
A vegades en una conversa, i més en una discussió, algú, quan es veu a la corda fluixa de la raó, comença a defensar el seu punt de vista amb lleis, s’ha acabat el debat, i la llum que en podria sortir de les reflexions en comú queda enfangada en legalismes, moltes vegades fora de context o, si més no, inoportunament.
Sempre hi ha hagut, hi ha, i hi haurà grans persones, pensadors, humanistes, altruistes..., en definitiva gent sabia, generosa i altruista, que han lluitat contra les lleis del seu entorn; Jesús de Natzaret, Tomàs Moro, Ghandi, Martín Luther King..., i molts altres. La societat els ho ha fet pagar car i han trigat anys, o segles, a ser reconeguts els seus predicaments i que les lleis anessin canviant. A ells també els esqueia el que diu en Ponç Pons: «Pens, idò estic en perill».
Aniria bé que ara també ens anéssim humanitzant més i legalitzant menys. Lleis sí, però justes i suportables.
