Diuen que la història es repeteix, i que això precisament és un dels errors de la història. La mirada a curt termini és de les més temptadores, perquè sembla que no hi hagi res més important que la immediatesa. I malgrat això, l'ésser humà es distingeix per haver desenvolupat una consciència que li permet cavil·lar les coses, preveure les jugades i prospectar el futur.

Les estadístiques que s'han donat a la temporada turística d'enguany ens haurien de fer reflexionar. La xifra de 200.000 persones, que era una fita que a Menorca es superava només uns pocs dies de la segona setmana d'agost, enguany s'ha superat durant 37 dies. I l'afluència de vehicles ha estat més elevada que mai.

Dins de la dinàmica de mirar els peus mentre es camina i mai la perspectiva d'allà on ens dirigim, per algunes persones aquests resultats són un gran èxit econòmic. Si només feim l'anàlisi des d'un punt de vista quantitatiu, això és inqüestionable. Però és que aquesta no és l'aposta formal que aquesta Illa ha fet. La contenció urbanística, la lluita per un entorn saludable, l'amor per un territori que ha fet de la conservació un valor, no pot basar el seu èxit en la quantitat de turistes i vehicles.

Hi ha qui diu que això encara forma part de l'onada posterior al covid, que va generar unes comprensibles ganes de viure el moment, davant un episodi que havia tingut angoixada bona part de la humanitat. D'acord. Però hi ha matisos que no hauríem de perdre de vista, per allò de tenir en compte la història.

El 2019, any on encara el virus no tenia incidència al món occidental, ja vam viure un estiu molt intens. Menorca ja estava de moda a França i s'havia disparat el lloguer turístic. Macarella i Favàritx s'havien hagut de tancar als vehicles privats davant el col·lapse que s'observava a diari en els mesos punta. El 2020 tot es va aturar.

La remuntada de 2021, on es van fer vacances no gaire lluny de casa, va descobrir Menorca al visitant peninsular, a més del francès. Malgrat no arribar a les xifres anteriors, perquè no va venir la gent del nord, es va descobrir com de present es fa el turista que vol portar una vida similar a la del resident.

La sensació de massificació es va despertar precisament en 2021, però poca gent va fer cas de les veus que es van alçar en aquest sentit. L'objectiu principal, a nivell institucional, era tornar a empènyer l'economia frenada per la pandèmia. I això ha justificat la promoció a tort i a dret. Perquè tot s'ha tornat a fiar al turisme.

Noticias relacionadas

Es sol dir que no hi ha vent favorable per qui no sap on va. Això no sempre és aplicable a la política i a l'economia. En aquests àmbits és freqüent que s'aprofiti qualsevol vent espontani per dir que ens ajudarà a arribar a port.

Tal vegada el tsunami turístic és un d'aquests vents conjunturals, i només cal esperar que baixi el suflé. O potser ens hi jugam massa i convé posar sobre la taula la gran incongruència que representa continuar destinant diners públics per promocionar l'Illa de l'estiu.

O plantejar-se per què no hi ha cap política per modernitzar i rebaixar (aquesta és la clau) el nombre de places turístiques de sol i platja? Perquè si afegim turistes a l'hivern mentre n'incrementam també de juny a setembre, quina política de sostenibilitat de l'aigua, de la transició energètica, de la reducció de residus es pot plantejar?

A l'enquesta de l'Institut Balear d'Estudis Socials, feta l'octubre de 2022, la població menorquina contesta que la congestió de turistes i vehicles és el primer problema de l'Illa. Pareix que encara hi queden molts menorquins que veuen amb dolor com s'estan cometent els mateixos errors que a les terres veïnes.

Aquesta preocupant tendència s'ha vist agreujada per un fet sense precedents. La desprotecció d'una bona part de la Reserva Marina de l'illa de l'Aire, a petició del Consell Insular, segons diu el propi Govern Balear.

Sembla com si s'anés amb les llums curtes pensant que les properes eleccions es valorarà més la massificació turística que la identitat menorquina, l'explotació a fons dels recursos que la preservació que ha distingit l'Illa. O potser és que hi ha gent que va inexplicablement per lliure dins la principal institució.

Qualcú hauria de posar les llums llargues, deixar de mirar els peus i alçar la vista per veure on anem.