Com bé va assenyalar el malaguanyat arquitecte Josep Martorell, autor d’un bell llibre sobre Menorca, si comparem cada obra que ha donat la història de l’arquitectura menorquina amb les que es construïen arreu d’Europa a les mateixes èpoques, hem d’arribar a la conclusió que les nostres edificacions són d’un to menor. No hem tingut arquitectes i mestres de cases que hagin fet de les seves obres models a «exportar», referents per l’art universal. No per açò, l’arquitecte, però, no va deixar d’assenyalar l’interès del patrimoni conservat de l’Illa i de la importància del seu conjunt, amb característiques úniques, solucions tècniques notables i sensibilitats especials, gràcies a les quals podem dir que els centres antics i molts paisatges de l’Illa tenen un pregon encant.
Martorell des d’inici de la dècada de 1970 va tenir casa a Ciutadella, al carrer de Sant Miquel, i hi va passar llargues temporades, especialment a l’estiu. Tenia especial estima per es Pla, que podia veure des del terrat de ca seva, i el seu conjunt d’horts d’esbargiment amb els seus pabellons nobles. Considerava, i amb raó, que era un espai únic que calia no tant sols preservar sinó també posar en valor. El treia d’exemple en el seu argumentari sobre l’arquitectura menorquina, de la importància dels conjunts. Però les seves mirades llargues no eren pas massa compartides. Va viure en temps (temps que encara vivim), de llums curts, d’any qui passa, any empeny, cremant present. Una llàstima que a Ciutadella no se’l reconegués, ni ningú el proposés com a fill adoptiu de la ciutat.
Ens costa veure el valor de les coses que tenim i el seu potencial, en tots els sentits. Només hi ha que veure el Camí de Cavalls. Quan a la dècada de 1990 es va reivindicar el dret públic del camí, ben pocs, per no dir ningú, va anar a pensar que es convertiria amb un be que seria amortitzadíssim per menorquins, visitants i turistes de trèking. Moltes persones de fora de l’Illa també es fan creus de com, sent les festes de Sant Joan un esdeveniment de caràcter ja internacional, no s’aprofita el seu potencial per abonar camps econòmics i socials que s’hi relacionen com són els de l’equitació, la cria de les races autòctones de l’Illa o l’artesania, per posar només uns exemples. Sí, realment, fa riure per no plorar, que en aquestes alçades de popularitat de les festes tinguem que veure un any sí i un altre també la improvització amb la qual l’ajuntament de Ciutadella les prepara tot just, i a molt estirar, a tres mesos vista. Com també fa més plorera que altra cosa com la societat civil ciutadellenca està conforme no tant sols amb les corregudes de sac i de darrera hora dels regidors de la Sala sinó també amb la grissor, per no dir una altra cosa més gruixuda, amb la qual s’organitza la qualcada.
Amb el qui dia passa, any empeny, empresaris de l’hosteleria, van obrir bars en es Pla i alguns o molts, posant per la nit les músiques a tota pastilla, van passar a vulnerar els drets de son dels veïns, dels veïns de sa Muradeta, de Sant Miquel, però també de Dalt Sa Quintana i Santa Bàrbara. A les renous, van seguir les denúncies dels insomnes, com del mateix Martorell, denúncies que des de la dècada de 1980 només han servit, vist el poc cas que n’ha fet l’Ajuntament, per ocupar espai de prestatge d’arxiu i omplir la pica de la indefensió política dels veïns, que ja han constatat que siguin quins siguin els qui governin la Sala, d’esquerres, de dretes, de centre, del subfons o del cel, no tenen pas cap dret.
Malauradament, perquè les inèrcies quan van acompanyades de massificació sempre porten a empitjorar les situacions, d’uns anys cap aquí, es Pla s’ha tornat un espai agressiu i incòmode. No s’hi hauria mai d’haver permès l’aparcament, tampoc ampliar més els locals de bars i discoteques i per suposat l’Ajuntament s’hauria d’haver posat ferm amb les renous, tot defensant els drets dels veïns. Abans de les discoteques i els bars, a Ciutadella hi havia veïns, per molt que les renous ho pretenguin oblidar.
Vaig estar molt content que nasqués Junts as Pla, associació que té com a finalitat posar en valor l’espai i que hi organitza actes amb col·laboració amb els propietaris dels horts que saben que conserven meravelles i que mereixen un bell tractament. Cada nova iniciativa civil que neix mereix de celebració, però ni ha de ser objecte de desconfiança per part dels poders públics ni tampoc ser una excusa perquè les administracions facin deixadesa de les seves funcions. Pertoca a l’Ajuntament conciliar els interessos contradictoris de totes les parts, com també donar els cops de puny necessaris sobre la taula quan es vulneren els drets de les persones.
És un misteri la situació en la qual es troba la redacció del pla general de Ciutadella, com també ho és, perquè la seva redacció no s’ha venut gens ni mica per part de l’equip de govern, quin futur depara la normativa urbanística futura per es Pla de Sant Joan, els Horts d’es Canal i es Canal Salat. Però és evident que, sigui el pla general, o plans parcials, aquestes zones necessiten ser ateses amb estima, atenció i totes les parts han de ser escoltades.
