El Foro Banca March de l’empresa familiar em va traslladar en el temps. De petita, mon pare m’explicava que el retard del desenvolupament turístic a Menorca es devia a la fortalesa de la indústria. La roqueta gaudia de petites fabricacions de calçat i bijuteria tradicional, que lligat a la ramaderia, representaven tota una riquesa de productes per exportar. L’orfebreria o bijuteria de luxe que feia feina l’or i la plata, i d’objectes de regal, conformaven fàbriques amb una mitjana de 18 treballadors. L’adaptació i la innovació dels dissenys, mon pare s’hi dedicava, el feien estar satisfet del seu ofici.
Dels anys 80 als 90 l’Illa deixa de ser industrial i agrícola, i es converteix en turística. Un model que actualment representa quasi el 80% del pes de l’economia insular. Podríem dir que estem en aquella fase d’un canvi de model, que desitja turistes més sofisticats, inclusius i sostenibles.
I aquest present Petrus, Allés i Castell, que estic escoltant a la sala, són un bon exemple d’un sector que representa la majoria del teixit empresarial espanyol. Són l’essència de l’empresa familiar, que ralla d’humilitat, d’esforç, d’equip, de confiança, d’èxit, de qualitat, de compromís, de visió a curt i llarg termini... carregada de valors que necessitava rememorar, com si tot açò hagués desaparegut de la vida d’ara, i només comandi la fredor dels números.
Pa, encara hi ha talent, més enllà de l’or i el llautó de l’activitat turística.
