De petits ens ensenyen a comptar fins a deu perquè ens passi la ràbia. De majors aprenem que és millor pensar abans de parlar, però no sempre és fàcil. Les persones irascibles, com la ministra Irene Montero, acaben essent esclaves del que diuen en calent. Si a més són prepotents, mai no les sentiràs rectificar. Altres, com la ministra Pilar Llop, demostren prudència. Els dos ministeris, Igualtat i Justícia, són els promotors de la nova llei del «només sí és sí». Però mentre la primera s’ha tirat al fang de la polèmica per la rebaixa de condemnes a violadors l’altra ha tingut una actitud més intel·ligent: anam a esperar que la Fiscalia i el Tribunal Suprem unifiquin els criteris a aplicar a tot el país. Després, si fa falta, la modificarem.
Convindrem que alguna cosa ha fallat o no s’ha previst bé quan una llei que neix per millorar la protecció de les dones davant les agressions sexuals comença provocant, en la primera instància judicial, l’efecte contrari. I si fos cert que tot es redueix a què els jutges (i les jutgesses) de tot Espanya són masclistes, és encara més incomprensible que no blindessin el text per no deixar marge a poder fer revisions a la baixa de les penes. Perquè existeixen mecanismes per evitar-ho que no s’han aplicat.
La nova llei ha obert una escletxa que s’haurà de tapar amb la jurisprudència i que obliga a revisar cas per cas. Mentrestant, el mal ja està fet. I davant les crítiques i la lògica preocupació de la societat la resposta del nucli dur de Podemos, encara en mans de Pablo Iglesias, és d’una supèrbia sense límits. Ells són infal·libles i qui no segueix el seu joc és un «fatxa amb toga» (els jutges) o un «miserable covard» (Yolanda Díaz). Fins i tot demanen donar-se de baixa de mitjans tan poc sospitosos de fer el joc a la dreta com «Eldiario.es». A aquest pas, a la pròxima assemblea ciutadana hi cabran tots al xalet de Galapagar.
