La Terra acaba d’arribar als 8.000 milions d’habitants. Així, quan polítics de l’Illa proposen limitar la venda d’habitatges als no residents, estan proposant que 7.999.904.064 persones tenguin dificultats per ser veïns nostres, és a dir, que no siguin benvinguts. Açò inclou, per exemple, metges que no sobren o els nòmades digitals que fins fa un quart d’hora volíem captar. Aquells turistes fidels, amb casa pròpia, que fa poc es consideraven ideals perquè tornaven i gastaven, i que han rehabilitat immobles abandonats des de dècades, ara es demonitzen. Som gent ben complicada.
El punt de partida de la idea són els greus problemes per accedir a un habitatge i que molts els compren estrangers. Alerta. Estranger no és igual a no resident. S’ha de filar prim i deixar clar si xerram de nacionalitats, de padrons o de segones residències en general, també les dels menorquins. Una societat amb seu fiscal a Alaior és resident? Així i tot, si s’aplica qualsevol limitació, serà inevitable que arribin a l’exterior missatges perniciosos. Un diari de Canàries ja deia fa poc que a Mallorca la mesura és vigent.
L’impediment principal a la restricció és la lliure circulació de persones a la UE. Açò no és només un mandat normatiu, és un valor bàsic compartit a Europa, una manera de veure el món que s’oposa a nocius ultranacionalismes en voga. Quedar-ne fora tindria connotacions. És agosarat dir a algú que no vengui, que ja som prou aquí. A més, que se cerquin exemples ben exòtics com les illes Aland o Bolzano-Alto Adige per demostrar que la limitació és viable insinua més coses en contra que a favor d’aquesta iniciativa.
El problema de l’habitatge és global i la peculiaritat d’una illa conjunturalment de moda no ajuda. Però amb milers de cases i locals buits, sol disponible i autonomia fiscal, segur que hi ha altres mesures a aplicar, mesures que no impliquin una endogàmia residencial antipàtica amb la resta del món de beneficis no garantits i efectes econòmics imprevisibles. Perquè jo, on no me volen, no hi vaig ni de visita.
