Esperes l’autobús. I, novament, són enllà, asseguts al terra, irritats amb el món: un al·lot i dues joves d’uns quinze anys. 11’00. Horari escolar. Fumen «maria», insulten els vianants i ell, un masclista tristament inequívoc, escup constantment. Probablement això, el darrer, ho aprengué veient un partit de futbol i la resta d’uns pares que cregueren que això d’educar consistia, simplement, en donar als seus fills vint euros i pronunciar la frase màgica: «Aquí tens. No em molestis més!» Veient l’espectacle et demanes què li ha succeït a aquest jove per a romandre tan amargat després, tan sols, de quinze anys d’existència... Tal vegada pensà -quan el confinament-, i recolzat per uns pares fets d’estupidesa, que, efectivament, li havien segrestat la seva adolescència o es sentirà avui profundament decebut per no poder comptar amb el darrer model d’un mòbil o de tots els plaers que el capitalisme, li ofereix diàriament... Amb una profunda tristor, llavors, recordes els teus pares. A ell -a ell, sí- , li robaren els millors anys de la seva vida militaritzant-lo i ficant-lo en una guerra que no va entendre mai... Com a tants i tants d’innocents que lluitaren obligats que no moguts per cap mena de ideologia... Ell i ella visqueren després sota la llarga ombra d’un enfrontament que no acaba, amb pobresa, de lloguer, en una modesta casa de Rector Mort i intentant trobar, però, espais de felicitat sota un fons tenebrós i del tot incomprensible. La mare sempre cantava i ambdós eren feliços quan podien assistir als «balls d’estudiants» del Victòria o prendre una tapeta, en diumenges econòmicament afortunats, al Monterrey... Homes i dones, al cap i a la fi, amb coratge, que s’obstinaven en saber trobar el què era bo de l’existència i gaudir-lo. Un art que, efectivament, no sap exercir aquest al·lot deprimit de l’Estació...
Però no cal equivocar-se. Aquesta actitud no és únicament la dels joves, sinó també la de gran part de la societat del primer món. ¿? Tornar-se vells, per exemple, no és garantia de tornar-se bons i amables. Com tampoc la mort. A aquest país ens resulta quasi impossible conviure (viure «amb»), però no «contraviure» (i perdonin el neologisme). Hi ha qui, a més a més de l’aire i de l’aigua i del menjar, necessita per a subsistir romandre ficat en un embolic quotidià, criticar i calumniar sense coneixement, fer que l’odi doni fruits, deixar-se endur per l’enveja o gaudir del paradoxal plaer de practicar el mal per a pal·liar les frustracions personals... Pul·lulen infinitat de malalts sense carnet que per a ser feliços no han de viure «amb» algú -iteres-, sinó «contra» algú... Segur que vostè coneix casos d’aquests, des del xafarder de la cantonada, al calumniador del sisè pis... O no? I maten. Subtilment... De fet, aquesta societat que té -en línies generals- tot el que és bàsic per a viure amb dignitat, es mostra freqüentment i trista, angoixada, insatisfeta... De fet, sí, després de la narrativa, els llibres anomenats de autoajuda triomfen mostrant la imatge d’un món mimat que hauria de reflexionar profundament per a modificar els seus valors i entendre que la pau, la consciència neta, l’ajut als altres i un llarg etcètera condueixen a la veritable -i gratuïta- felicitat-. Que potser -tan sols és un exemple- sigui millor agafar mitja jornada, deixar de comprar coses supèrflues i gaudir d’una conversa amb un fill o una filla. Llavors, algun dia, ningú no es trobaria, probablement, a aquest ancià de quinze anys enfadat amb el món que fuma «maria»...
I per començar no estaria de més, avui mateix -ho fem?- enviar a la punyeta a totes les persones tòxiques que intentin enverinar-nos el cor... Com deia un vell cartell a una taberna: «Hace un día espléndido. Verás como viene alguien y lo jode». En les nostres mans està evitar-ho... Ànims!
