Diven que a les escoles s’ha d’educar els al·lots i les al·lotes en valors. I sense necessitat de fer ara cap dissertació, tothom que en tengui ganes sabrà què vol dir educar en valors. Arriba però que les criatures creixen i en veus els resultats. Que no sempre són bons.
Causa estupor la campanya que ha organitzat la ultradreta, sense cap crítica per part de la dreta, contra una professora de Palma. D’una escola religiosa i concertada, per paga. Una professora que va fer allò que tocava i que, a més, complia les normes de la direcció, segons declara la pròpia escola.
Sense necessitat d’entrar en gaires detalls, amb l’excusa de la Copa de Futbol, uns alumnes de batxillerat li van plantar una bandera espanyola dins l’aula. I la dona, amb l’autoritat de ser la mestra, s’hi va posar en contra perquè aquell dia no tocava. Perquè aquesta sembla que era l’ordre de la direcció: banderes sí, però només les jornades que juga Espanya.
La cosa no deixa de ser sorprenent. Banderes dins una aula de batxillerat? Per uns partits de futbol?Què hi fan? Com és possible que qualcú ho permeti? Com pot ser que encara estiguem amb aquestes de país de pissarrí?
Però encara és més sorprenent i indignant la ventada d’odi que ha originat la retirada de la bandera -un fet que mai no hauria d’haver transcendit la intimitat de l’escola. I que les crítiques no recaiguin ni en la direcció del centre educatiu ni en l’alumnat responsable del conflicte.
A qui li ha tocat pagar la festa és a la professora, a través dels mitjans anònims i covards de què avui disposam -i que per paga s’anomenen «xerxes socials». Ha rebut centenars d’insults, vexacions i amenaces de mort; i han fet pública la seva fotografia. Seria innocent no relacionar tant d’odi amb què la professora fa classe de l’idioma propi de Mallorca.
La dreta extremista ja fa estona que ha perdut la vergonya i es mostra tal com és, disposada a aprofitar qualsevol excusa per excitar els pitjors instints de les persones. És l’únic brou en què pot créixer. No té escrúpols ni per aturar-se a les portes de les escoles, com prou bé saben a València o a Catalunya.
I no amaguen la seva irritació -cada dia la manifesten- perquè després de prop de mil anys continuam rallant una llengua diferent de la que ells volen imposar. Per més que s’hi han esforçat, encara no han aconseguit que la deixem del tot. «És que som molt tossuts», me deia un mallorquí optimista.
Però aquesta campanya no desentona gaire -de tan bruta com és- de la que ja van fer contra Pablo Iglesias i la seva dona, o de la que ara han reiniciat contra l’esposa del president Sánchez. Les insinuacions que era un homo i que es va sotmetre al canvi de sexe proliferen per les xerxes socials i ja han arribat a les televisions privades, aquestes que no amaguen les seves preferències polítiques.
El tema seria bo de resoldre. Si fos com diven, què collons mos importaria? Hi ha d’haver molta maldat per fitorar en la intimitat de les persones. Per voler desprestigiar l’adversari polític amb mentides o amb insinuacions que no tenen res a veure ni amb la política ni amb l’honestedat de les persones.
Però ells ja són aquí. Hi han estat sempre, però ara han tornat a perdre la vergonya. I a falta de raons toca escampar merda per tot allà on passen. La bandera, diven. Prou que va costar acceptar-la després d’haver estat el símbol de totes les maldats de la dictadura durant quaranta anys. Però al pas que van i de la manera com la desprestigien, prest l’haurem d’amagar una altra vegada.
