Diuen que aquest Nadal pinten bastos de cara al consum, amb un fre de la despesa provocat per l’increment del preu de la cistella de la compra que afectarà no només el que posarem damunt la taula per celebrar les festes, sinó també els regals que ens farem.
Com que «vale más un por si acaso que un quién lo iba a pensar», voldrem ser prudents alhora de posar-nos la mà a la butxaca perquè no es pot arribar a tot sense pensar en un demà segons l’edat que tinguis, encara que estic segur, no faltarà el clàssic d’un dia és un dia o la frase que més m’agrada, a la meva edat, els capritxos són urgències. És curiós però, en períodes de crisi econòmica es dona un fenomen anòmal del mercat pel qual els consumidors deixem de comprar articles de luxe o que no es consideren de primera necessitat, però, en canvi, multipliquem la despesa en petits objectes que alimenten la nostra autoestima.
Podrem estar-hi més o menys d’acord però és el que els economistes i els sociòlegs anomenen efecte lipstick o efecte pintallavis. Fins i tot havia arribat a llegir que el propietari d’Estée Lauder, quan detectava que es disparava la venda de pintallavis, és que s’ensumava una crisis a la cantonada (se non è vero, è ben trovato). Passa el mateix amb el repunt de la música alegre en èpoques difícils, que es relaciona amb aquest efecte i que s’associa amb un increment del consum de béns i serveis culturals. La música és probablement l’àmbit cultural més accessible i de més satisfacció immediata. Per això passa que moltes persones hi acudim per sentir-nos millor en una mena d’analgèsic que descomprimeix i ens permet seguir funcionant. Què escoltareu avui?
