Les converses nocturnes de bar, amb poca llum, got armat i música de fons, són cada vegada més fatalistes. A l’última, jo que sempre escolt més que xerr, vaig deixar esglaiats els amics amb un apunt dissonant: «Amb perspectiva històrica i una visió general, la societat sempre va millorant».
Defensar-ho, ho sé, requereix ara mateix un enorme esforç argumentatiu, ja que el tremendisme, la percepció d’un desastre omnipresent, s’imposa entre el poble. El reconegut articulista Manuel Vicent escrivia diumenge a «El País» que açò passa perquè el focus mediàtic sempre es posa en les coses que no funcionen i s’ignoren les que van bé, com millores en salut, l’avanç en drets humans, la menor corrupció, la joventut més enllà dels tiktoks o la major protecció social.
Me tiraré pedres a la meva teulada, però Vicent té raó. La realitat televisada o publicada és molt pitjor que la realitat del carrer. Les notícies dolentes i agres tenen molta més presència. I alguns s’hi recreen de forma excessiva. Engreixen i fan créixer cada tensió. Per açò, i ho diuen les enquestes, la percepció que el ciutadà té de la realitat general és molt pitjor que la percepció de cada situació particular. No és un problema només dels mitjans, que tenen (tenim) l’obligació de denunciar el que no va bé. Les notícies de calamitats i discussions viscerals són les que més audiència tenen i més es comenten. El poble les demana. I els mitjans (empreses) atenen la demanda per sobreviure. Un bucle.
Aquest fatalisme s’abona amb una nostàlgia distorsionadora i el fet que la causa general dissimula carències individuals. I així vivim en un pesadíssim estat de queixes i crítiques permanents. Algunes estan motivades. Altres només s’entenen en societats acomodades del segle XXI. En altres indrets i èpoques, amb més fam i violència, serien inconcebibles. Tenc clar que no hem de ser mrwonderfuls conformats. Hi ha molt a esmenar. Però el renou excessiu tampoc hauria de contaminar de forma tan fatal l’ànim general i les converses de bar.
