No es tracta de donar notícies sensacionalistes, però tampoc hi ha per què amagar la realitat. Qui no ha matat una mosca alguna vegada? El món s'ha tornat boig, açò és evident. Agressiu fins a la violència, una violència multifacètica i estructural. I les mosques són molt emprenyatives. Ara bé, no podem matar mosques a canonades. Tampoc fa falta. Les mesures haurien de ser proporcionals a la causa. En aquest cas, la rapidesa i velocitat de reacció (nostres, no de la mosca) resulten imprescindibles.
Així com un fet sense importància pot destacar com a titular i causar alarma social, alguns esdeveniments poden restar amagats, ignorats, oblidats o censurats de manera injusta i capritxosa. La censura sempre reapareix, encara que baratin les causes i les formes. La democràcia no és immune a la censura, malgrat que sigui més subtil i no tan descarada com en una dictadura. Es pot transformar en autocensura o en por a què diran les xarxes socials. Qui paga, mana. Allò políticament correcte pot ser humanament desastrós. Molts callen per interès o conveniència. A molts no els hi arriba cap dilema a la consciència gràcies que pateixen una forta somnolència. Podem viure endormiscats i còmodament instal·lats en la mentida. Faria falta ser un esforçat miner per extreure la veritat de la foscor on es troba atrapada i presonera. Creure només amb el que veim a la superfície seria propi de babaus. La filosofia, la ciència, l'art, la religió, la literatura… s'han dedicat a donar llum i rescatar de la ignorància allò que encara ningú havia aconseguit veure o experimentar. Joiosa feina de comares!
El bon periodisme treu a la llum temes que es volen mantenir en secret. Darrerament, sembla que quelcom fa olor de podrit a Milà. El tram de carretera que es va aturar per qüestions electorals, contra l'opinió dels tècnics entesos en la matèria, es tornarà a reprendre ara que s'atraquen eleccions. La milionada que ens costen aquestes lluites partidistes per arribar o conservar el poder ens farien esgarrifar si en fóssim conscients. Des de subvencions a indemnitzacions, si no hi ha transparència, semblen una presa de pèl. Pocs estarien en contra de pagar impostos si estiguessin escrupolosament gestionats i destinats a qui realment ho necessita. El problema és quan s'utilitza la recaptació per a finalitats espúries, de les quals mai no ens informen prou. De cara a la nova cita electoral, convé que més que fer cas de sofisticades campanyes d’imatge, ens llegim els programes de cada partit on detallin les seves propostes i compromisos. Clar que açò no ens garanteix que els compleixin una vegada arribin al poder. Hem pogut veure com el president del Govern d’Espanya prometia unes coses i després ha fet tot el contrari. Té seguidors fidels que li justifiquen, tenint en compte els pactes que necessita. I la resta, són fatxes que enyoren en Franco.
S’ha simplificat tot. Polarització mental irreversible. Aquí només som una petita sucursal de les grans potències. La política es pot considerar un gènere de ficció per a consum de masses. Els empresaris com Jeff Bezos o Elon Musk mouen el món. Quin paper ens queda als ciutadans? No serveix de res votar si no podem controlar de cap manera a qui hem votat, ni les decisions que prenen i que no estaven al seu programa. Quatre anys poden ser una eternitat. I la corrupció és un càncer pel qual encara no tenim remei.
Sembla que el futur estarà dividit entre dues superpotències: els Estats Units d’Amèrica i la Xina. Ells no tenen cap problema en matar una mosca. Les mosques són molt emprenyatives. Entre la contaminació, el canvi climàtic, les guerres de nova generació i les malalties de nova aparició, és molt possible que també caiguem com a mosques.
