No està de moda ser valent. El món en què vivim ha substituït la valentia per la comoditat. O pitjor encara, per la indiferència davant tot allò que, per més que no ens agradi, pensam no ens afecta personalment. Si el problema no toca el nostre col·lectiu, ens n’inhibim. I si la cosa succeeix ben enfora, encara més.

Però açò no vol dir que no n’hi hagi de gent valenta. Gent que es nega a conviure amb la injustícia. Gent capaç de rebel·lar-se, si és el cas, contra el poder econòmic o polític quan és evident que van en contra d’allò més elemental que tenim les persones: el dret a viure en llibertat.

A ca nostra i arreu del món assistim cada dia a situacions que clamen al cel, situacions que exigirien una resposta de tothom que cregui en la raça humana i en els drets individuals que tots hem de tenir. Però avui me voldria centrar, sobretot, en el drama que el fanatisme religiós està provocant a l’Iran i, primer de tot, a les seves dones.

«Ui, que enfora que queda, açò!», potser dirà qualque lector que hagi arribat fins aquí. Però, si hi pensam una mica, queda molt a prop. Perquè en realitat és la mateixa història de sempre, la d’aquells que volen imposar les seves idees per la força, la d’aquells que es pensen que tenen dret a condicionar les nostres vides en benefici seu. És la història, en definitiva, del totalitarisme.

No cal estar gaire informat per saber que una jove iraniana de 22 anys, Mahsa Amini, va ser arrestada perquè no duia prou ben posat el vel islàmic, l’hijab. I que poques hores més tard la van trobar morta. No és la primera vegada que va així, a l’Iran, però finalment ha provocat un moviment sense precedents, de dones i d’homes que s’han rebel·lat, que es manifesten i que reclamen el final del règim religiós que governa el país.

Les xerxes socials poden escampar mentides de tota casta, però també les veritats que la informació oficial ens vol amagar. I encara més quan tothom té a la butxaca una càmera fotogràfica i de vídeo en forma de telèfon mòbil. I és així com ens han arribat les imatges de dones valentes que es manifesten contra la imposició del vel, que se’l treuen en públic, que es tallen el cabell com a forma de protesta...

Noticias relacionadas

I que posen en perill la seva vida cada vegada que ho fan. Les organitzacions humanitàries ja rallen de més de 350 morts provocades per les càrregues de la policia, per la brutalitat de les detencions i els assassinats a les comissaries, que ens volen fer passar per suïcidis. Un mètode que a Espanya coneixem prou bé, perquè aquí també s’ha practicat.

Però l’abast del moviment provocat per l’assassinat de Mahsa Amini és tan gros que tot fa pensar que, ni amb l’escut de l’exèrcit i la policia, el règim no se sent segur. Diumenge passat, el mateix president que fins ara tractava els revoltats de terroristes i agents de l’estranger, insinuava possibles reformes...

Ben segur que no serà la solució, però les dones, i els homes que s’han afegit al moviment, potser hauran aconseguit la primera victòria contra el totalitarisme en aquell país. I açò no deixa de ser un exemple també per a tantes situacions, arreu del món, en què fa falta valentia per derrotar la imposició i les lleis que limiten els drets de les persones.

Fa oi l’escassa solidaritat que Espanya ha demostrat amb les dones iranianes. Ni els partits que es diuen contraris al fonamentalisme, ni el Congrés dels Diputats ni el propi moviment feminista no s’han manifestat amb contundència. Potser no han entès que el combat és arreu el mateix: la pugna entre els que ens volen sotmesos i els que reclamam llibertat. I en aquest cas, primer de tot, la igualtat per a les dones.

Potser han trobat que treure’s el vel no és una forma de denúncia prou valenta. I si pensen així, alerta. Perquè també pensaran que manifestar-se a la Xina amb un paper en blanc a la mà, en un país on està prohibit criticar el govern, és poc valent, per més que detenen les persones que ho fan. O que era poc valent a Catalunya mostrar llaços grocs contra l’actuació de la policia i la justícia, quan sabem que van arribar a cessar el seu president per exhibir-ne un.

«Cada terra fa sa guerra», com recull Francesc d’Albranca. Però sense valentes i valents, no en guanya cap.