No tinc la solució, ni sé si la té ningú, però aniria bé reflexionar amb el cap clar i la calma necessària sobre un parell de fets que ens estan enverinant la convivència.
La violència. No em vull estendre amb el tema de les guerres, perquè quan s’ha arribat a l’enfrontament de les armes vol dir que la reflexió o bé no ha existit o hi ha maldat. Parlo de nosaltres, de la nostra societat i, encara més, dels dirigents que en lloc de llum fan fum.
Quan un veu els debats parlamentaris està temptat de pensar en si han anat a escola o bé quina escola els ha mal educat tant profundament que els surt la violència verbal quasi de forma espontània.
Si la política és «ciència i art de governar que tracta de l’organització i de l’administració...», costa d’entendre que es pugui practicar la ciència i l’art del que en depenem, amb cridòries i mals modus. Han adoptat quasi com a doctrina que és més fàcil emprenyar que seduir i per aquest camí no es pot arribar a fer la feina que tenen encomanada, avalada per uns sous prou dignes, que és el diàleg per arribar al consens, pel bé de tots.
Entenc i voldria encoratjar els bons polítics, que n’hi ha, i molts, a respondre amb el silenci, perquè el silenci frustra més els baladrers que no pas els crits. Però als parlaments si va a parlar, i callar seria una contradicció, per això m’apunto als que responen sense alçar la veu, però amb paraules respectuoses i si cal, que cal, plenes de sentit i força per convèncer.
Endemés han de pensar que el seu mal o bon exemple influeix. Sí, ja sé que el que cerquen és precisament influir, però per això, per seduir, per captivar, més val fer-ho amb simpatia i, si fos possible, amb senzillesa per arribar a la bona gent, que som majoria.
La mentida. Aquests dies he hagut de seguir, a desgrat meu, a un determinat mitjà, l’atac a una bona persona, amb acusacions falses que mai es demostren, amb atacs personals que no tenen fonament i tot té més l’aire de xantatge que no pas la recerca de cap veritat. El problema és que aquí també resulta més positiu el silenci que no pas la resposta i això dol.
En els temps que vivim qualsevol pot publicar a les xarxes i enfangar a qui sigui. Desprès el perjudicat, l’ofès també es pot defensar, però en fer-ho escampa encara més la mentida que li han atribuït i embolica que fa fort.
Hi ha una dita castellana que diu «no hay mayor desprecio que no hacer aprecio». Val. Però, temps era temps, no existia internet, Whats App, ni més de la mitat de la humanitat estava permanentment comunicada pels telèfons mòbils. Quantes informacions falses i tendencioses no rebem a diari! Moltes, per si mateixes o pel seu to, ja veus que són racistes, xenòfobes, o senzillament tendencioses i plenes de mala bava. Si els contrastes veus que molt del que diuen demostrar amb xifres i dades, són mentida, però el mal ja està fet i la malvolença es va escampant, perquè encara segueix vigent en molta gent allò de: «ves a saber..., cuando el rio suena...».
Torno al món de la política per demanar que deixin la mentida en un racó i mirin de captivar els vots i la seva permanència als llocs de govern, amb la bona administració i sense anar sempre a la contra. Govern i oposició tenen una feina extraordinàriament atractiva: la organització de l’administració pel bé comú. Uns organitzant, altres controlant i tots treballant pel què se’ls ha escollit. Ah! i al nostre servei!
Nosaltres, cadascun de nosaltres, som corresponsables de que el nostre entorn vagi millor. Estiguem atents i allunyem de les nostres vides la violència, i en quant a les mentides, quedem-nos només amb les que en dèiem «mentides piadoses», o sigui les que siguin per evitar mals, les altres, les que són per perjudicar i separar les persones, al forat i ben lluny.
Per sort el món segueix ple de bona gent!
