A Menorca hi ha uns 55.000 habitatges. Cada any es denuncien uns cent robatoris a domicilis. Si els lladres fossin metòdics, exhaustius, com els repartidors de correu comercial, i no repetissin mai, haurien robat a totes les llars de l’Illa en uns 550 anys. La probabilitat de patir, dins un any concret, un robatori a casa és inferior al 0,18 per cent (si està sempre habitada deu ser inferior). Per fer-nos una idea, la probabilitat que tenint un únic dècim ens toqui dijous la pedrea és del 1,76 per cent, deu vegades més. Pel que fa als okupes, el 2019 es xerrava d’una vintena de denúncies l’any.
Malgrat aquestes dades, el negoci d’alarmes sembla que té molt bona salut. Hi ha demanda, i fins i tot hem conegut aquests dies okupes que les contracten per prevenir visites desagradables, paradoxa poètica, sarcàstica i simptomàtica de la desesperant complexitat d’aquests casos. Un posa alarma a casa si està prèviament alarmat. Normal. Res a dir. Les pors són lliures, subjectives.
En general, s’ha d’anar amb cura i no deixar-se alarmar de més, perquè hi ha persones i col·lectius que juguen amb la gran permeabilitat de les pors per fer el seu negoci amb falsos vaticinis funestos. Per exemple, cal recordar els que auguraven l’erradicació del turisme a Balears amb l’ecotaxa, o els que periòdicament condemnen el castellà a ser una llengua morta per la immersió lingüística. Són els que ara pregonen el trencament en mil fragments d’Espanya i el final de la moral tradicional d’Occident en cada Consell de Ministres, o els que donen l’extremunció al teixit empresarial amb cada canvi fiscal, ambiental o laboral de caràcter progressista.
Tots tenim pors incontrolables. Però quan la setmana que ve escoltin als informatius nous i efímers anuncis d’adveniment de l’apocalipsi, abans de tancar-se en el castell fortificat de l’immobilisme, val la pena fer un esforç per raonar i calibrar si realment existeix un autèntic risc a considerar o si és només que ens volen vendre una altra alarma.
