Bona manera d’arribar a Nadal. Si fa un any no sabíem quines conseqüències tindria tornar a dinar junts, perquè la covid podia estar amagada darrere el gall dindi, enguany encara pitjor, no sabem qui comanda a Espanya. Des de dilluns és un misteri.
Molts de mitjans s’exclamen com si açò que està succeint no ho haguessin vist mai, al manco en democràcia. Menteixen. A Catalunya, que sempre van més endavant -el rock and roll també va entrar per allà-, ja ho van viure fa cinc anys. I encara ho pateixen.
Mos ho volen vendre complicat, però la situació que vivim és fàcil d’explicar. Tan fàcil com clavar claus a una post. En democràcia les eleccions les pot guanyar un partit per majoria absoluta. O no, que és quan s’han de posar d’acord uns quants partits per formar govern.
I és el govern qui du al Congrés les lleis que vol aprovar. Si el Congrés les aprova, senyal que la majoria funciona. Però aquí no s’acaba la cosa, perquè a continuació la llei ha d’anar al Senat, on es torna a discutir i aprovar definitivament, o no.
Ara bé, com que el marc en què es poden fer les lleis és la Constitució, hi ha també un Tribunal Constitucional que per iniciativa pròpia o a petició, ensuma i remena cada llei aprovada per veure si s’ajusta als principis de la santa Constitució. I si troba que no, fora llei.
La cosa té una certa complicació, perquè aquest Tribunal no està format per marcians sinó per homes i dones triats en el seu dia, 4 pel Congrés, 4 pel Senat, 2 pel Govern i 2 pel Poder Judicial, se suposa que amb tot el seny del món. Però cada tres anys se n’ha de renovar una tercera part.
Aquí és on hi ha el pinyol de la qüestió, perquè el PP, quan governava, va triar al seu gust els membres que li tocaven i ara sembla que els vol mantenir al preu que sigui, inclòs carregar-se la Constitució. Tant al Tribunal Constitucional com al Poder Judicial, caducat de fa quatre anys.
Però si els membres no els renoven quan toca, acaben com els iogurts que queden amagats darrere el tapes de la nevera, que caduquen i no són bons a menjar. A partir d’aquest esquema tan simple, i me perdonaran la broma, però és que l’alternativa seria plorar, serà ben fàcil entendre què està succeint.
El govern ha volgut reformar, bé o malament, una llei que ja existia -el Codi Penal- i ha presentat la reforma al Congrés, que l’ha aprovada. Una reforma que inclou -i està en seu dret- acabar amb el bloqueig a la renovació del Constitucional i el Poder Judicial.
Ara tocaria que el Senat digués la darrera paraula. Potser l’hi faria algun canvi però, a la vista de la correlació de forces, també l’aprovaria, la reforma. Però l’oposició, que no ho vol de cap manera i que no té prou vots per aturar-ho, ha decidit tirar pel dret.
Així és que ha demanat al Tribunal Constitucional que aturi la reforma abans que arribi al Senat. Que ho hagi demanat, és cosa seva. El problema és que el Tribunal aquest s’ha avingut a la petició i l’ha prohibida, la reforma de llei, per més que encara no estigui aprovada. I açò no quadra amb l’estat de ple dret que tant prediquen.
Repetirem la lletania. Són els parlamentaris -elegits pel poble- qui ha d’aprovar les lleis. I el Tribunal Constitucional, a continuació, qui ha de revisar-les. No de l’inrevés. I aquí adquireixen el seu protagonisme els dos membres d’aquest Tribunal que també han votat per més caducats que estiguin.
Aquest fet és un atac al cor de la democràcia, fins al punt que ja no sabem qui comanda a Espanya, si els partits que van guanyar les eleccions o el Tribunal, sustentat pels partits que les van perdre. Tant de santificar la Constitució per acabar aixines...
Tornant al principi, la indignació que manifesten ara els demòcrates espanyols no és superior a la que en el seu dia van manifestar els demòcrates catalans. La diferència és que allà, a més, els tribunals no es van conformar amb prohibir una llei abans que fos aprovada, sinó que van condemnar la presidenta del Parlament a onze anys i mig de presó.
I sense que açò provocàs cap exclamació ni rebuig per part dels partits demòcrates i d’esquerres d’àmbit espanyol. Al contrari, aquella vegada ho van trobar la mar de bé. Potser no hi van pensar, però tothom sap que «qui sembra vents, arreplega tempestats».
I així i tot, Bon Nadal.
