L’altre dia vaig sentir una falca publicitària per la ràdio. Cantava meravelles de la Fira de Nadal d’Alaior. És normal, la publicitat es fa per a convèncer als consumidors que el producte que s’ofereix mereix el seu interès. Això no obstant, hi havia en la propaganda alguna cosa que no m’acabava de fer. La segona vegada que la vaig sentir vaig saber què era. I els ho diré. La veu que locutava era la del propi batle d’Alaior, José Luis Benejam, convertit en locutor de ràdio. Probablement, Benejam recordava els seus antics temps amb el micròfon. Si no vaig errat, que hi puc anar, el vaig conèixer a Ràdio Popular, on també col·laborava jo. Quedava com a rar, l’alcalde fent de speaker en una falca publicitària. No sé si és la proximitat de la campanya electoral que comença a fer perdre els papers a alguns futurs candidats, o si és l’esperit nadalenc. Com en la cançó de Cecília, a José Luis Benejam li agrada ser protagonista, s’hi sent a gust, no hi ha res dolent.
Són molts anys de mili. Estic per dir que si pogués, compaginaria el càrrec de batle amb el de cap de l’oposició. Hi ha persones discretes i persones que no ho són. La falca era per promocionar la fira de Nadal i la pista de plàstic (gel sintètic, li diuen), que enguany passa de la plaça des Ramal a la zona poliesportiva. Supòs que és un canvi obligat per les obres a la via principal d’Alaior, molt oportunes en plena festa de Nadal, ja que, tot i que el nou lloc és agradable i funciona bé, hem tret molta gent del centre comercial per a conduir-la a una zona sense activitat econòmica. L’espai nou està presidit per una imponent LÔ, amb la que l’Ajuntament oficialitza definitivament el canvi de nom de la ciutat i adopta aquesta simpàtica titlla francesa, desconeguda tant en català com en castellà. Ja quan a Junts per Lô van adoptar aquesta denominació vaig expressar la mateixa disconformitat. S’escriu Alaior i es pronuncia Ló, o Aló, o...
Està bé que un comerç, un negoci, un producte... posi Ló o Lô i ho empri com a marca. I està bé que en les nostres comunicacions privades posem Ló en tost d’Alaior, ja sabem que des del neolític les persones humanes tendim al mínim esforç i si mateix són quatre lletres que evitem escriure, però no trob normal que l’Ajuntament oficialitzi aquest alaiorcidi. Si ha de ser així, que es faci bé i presenti el canvi de nom a aprovació del ple. El Constitucional supòs que no s’hi oposarà. Des de la pista blanca podem contemplar l’araucària des Banyer, el majestuós arbre de Nadal en el qual els llums només arriben fins a la meitat. També només té la meitat de llum l’estrella de la plaça des Ramal i crec que ha perdut la coa la de dalt el campanar, cosa que pot desorientar als reis. No vull dir que facem les coses a mitges, que ara seria l’acudit que tocaria.
No, no feim les coses a mitges. I per fer les coses com cal, enguany, a la plaça podem celebrar l’entrada de 2023 amb el rellotge de la Puerta del Sol de Madrid. Mai no he sabut què volia dir «provincianisme». Açò que seria un exemple de provincianisme? No podem escoltar les campanades alaiorenques per donar la benvinguda al nou any? Les sentim cada dia, que ens recorden que la vida passa que vola.
