Explicàvem la setmana passada que sa llengua que amenaça es menorquí no és es castellà sinó s’estàndard català. A diferència de s’espanyol, sa influència des català estàndard damunt es menorquí va molt més enllà des lèxic; afecta sa sintaxi, sa morfosintaxi, sa fonètica i tota sa llengua en es seu conjunt. Cosa que, insistesc, no mos succeeix amb es castellà o s’anglès, idiomes molt més potents i amb molts més de millons de parlants que es català. Senzillament, es català estàndard a Balears amenaça es futur des menorquí perquè compartim sa mateixa estructura i família lingüística.
Com diu Joshua Aaron Fishman a «Sociología del lenguaje», quan dues varietats són molt parescudes a nivell lèxic, fonètic i sintàctic, convé remarcar ses diferències perquè una no acabi engolida per s’altra. Açò és exactament lo que està fent s’estàndard català amb es valencià i es balear amb s’excusa d’un origen o tronc comú que ningú nega -es diasistema lingüístic occitanoromànic, denominat històricament com a llengua romanç, llengua d’oc o llemosina per ets erudits balears, valencians, occitans i catalans fins sa irrupció des nacionalisme català a principis des segle XX-, igual que gallec i portuguès provenen de s’antic idioma galaicoportuguès. Sa diferència radica en que es portuguesos no pretenen imposar sa seua modalitat lingüística a Galícia, ni viceversa.
Explica Barbara Miller a «Antropología cultural» que «las políticas nacionalistas de asimilación cultural de las minorías han conducido a la supresión y pérdida de dialectos locales y la desaparición de muchos idiomas indígenas y de minorías en todo el mundo» (…) «Las políticas directas de asimilación lingüística incluyen la declaración de una lengua franca o idioma estándar, y normas sobre el idioma y enseñanza en escuelas públicas».
Sense dubte, a Balears vivim un autèntic procés d’assimilació lingüística i cultural amb un pervers objectiu polític: sa creació sentimental d’uns hipotètics països catalans que conduesquin a sa ruptura d’Espanya. Un procés que va començar l’any 1983 amb s’aprovació de s’Estatut d’Autonomia de Balears, establint es català com a llengua pròpia i rebaixant es menorquí a subdialecte. Des de llavors ençà, es menorquí no ha deixat de perdre prestigi davant s’estàndard. Actualment, se’l considera un dialecte en es sentit més pejoratiu, un patois: una forma de xerrar familiar, domèstica, que no té prou entitat per s’activitat pública o oficial.
2 Sa normativa de s’IEC admet bastantes formes insulars, però sa realitat és que es governants i ses institucions públiques de Balears no tenen cap intenció d’emprar-les, de preservar-les i de fomentar-les. Un exemple d’açò és sa campanya que van posar en marxa fa unes setmanes s’Ajuntament de Sant Lluís i es Consell insular de Menorca en perfecte barceloní: «Sóc dona».
Quan es Consell insular titula una campanya «Sóc dona» en tost de «Som dona» demostra una falta de respecte i un despreci absolut cap a sa preservació des menorquí. Açò és es «menorquinisme»? Despreciar sa llengua de Menorca i substituir-la per ses formes pròpies des català central. I sa culpa, com sempre, serà des castellà.
