Afirmar que la redacció de la Constitució i la transició van ser una enganyifa total i absoluta és veure aquella conjuntura històrica de manera excessivament monocrom, d’una negror, per altra banda, que no ajuda discernir les claus per intervenir en el present de manera precisa. No negaré pas que no hi van intervenir les forces que no volien canviar les coses, els sabres dels militars, però seria ser cecs no veure que també ho van fer les que sí i a més de manera molt optimista, carregada d’il·lusions. Si a les espatlles de l’historiador recau el principi de la necessitat de ser ponderats i de posar-se a la pell de les persones per entendre les raons per les quals fan el que fan i no una altra cosa, és importantíssim tenir en consideració els rondinaires, però també els més alegres.
Per aquest motiu, i des de la perspectiva de la distància que atorga el temps transcorregut, a l’hora d’analitzar on i com som avui, tan important és saber les intervencions explícites dels reaccionaris que frenaven els motors, com les que els acceleraven i, molt important també, no oblidar llurs omissions, que també van existir, perquè ningú, ni llavors ni ara, té capacitat per predir el futur. Vist a posteriori, pens que les forces més democràtiques per il·lusió van pecar per omissió, omissions moltes que a la llarga han acabant sortint a l’ajuda de la reacció més dura i l’immobilisme més nihilista i barroer. La major part de les forces democràtiques van pensar que la gent, després de quaranta anys de franquisme, amb la Constitució aprovada, es lliuraria a la piscina del lliure exercici dels drets polítics sense necessitat de cap mínim acompanyament, que la il·lusió ho podria tot i que no faria falta de l’escola, que els drets són possibles sense saber un carall de res, que l’empoderament de la gent cau del cel. Van anar equivocats i, vist com van les coses, encara persisteixen en l’error malgrat totes les evidències. No és suficient l’optimisme.
Sense dir noms, exposaré ara uns fets que he viscut, més bé patit, de dues persones, que si bé les dues tenen en comú que ostenten responsabilitats polítiques a l’Illa, la distància en formació que els separa és màxima. Mentre una només té estudis d’EGB (si els té), regidor a un poblet de Menorca, l’altra té el nivell màxim d’estudis acadèmics, és doctora en la seva disciplina, que no és Dret, i porta les brides d’una alta institució insular. Davant la meva petició, a una i altra, que en virtut del càrrec que ostentaven intervinguessin en un afer, que vaig exposar amb tots els ets i uts i formalitats, la resposta, verbal en un cas i per escrit en un altre, va ser que ho havien consultat amb els funcionaris, els tècnics corresponents, els quals havien respost que la meva petició no podia ser, que no i punt. Davant el no, vaig demanar per les raons, pels motius que donaven els funcionaris perquè la meva petició no podia tenir recorregut. Em van dir que no els sabien, que no els hi havien dit, quedant panxacontentes i sense vergonya, confirmant la sentència que no hi ha res més atrevit que la ignorància.
La ignorància tapa la vergonya. La vergonya de no saber el més elemental del Dret democràtic, norma que els més ignorants que s’apunten a unes llistes electorals per ser elegits haurien de saber davant de tot, que és que l’acte administratiu sempre, sempre, sempre, ha de complir requisits, els requisits de la motivació i la forma. Un funcionari no pot traslladar ni verbalment ni per escrit a un polític ni un sí ni un no sense explicitar els seus fonaments legals, siguin lleis, acords o sentències.
Davant molts afers que afecten l’Illa, em faig creus perquè oloro ben viu encara l’olor del caciquisme, d’un caciquisme muntat i exercit per funcionaris, els quals en tractes de favor i desfavor, per afinitats relacionades amb corporativismes gremials o senzillament amiguisme, acceleren o ajornen expedients, diuen sí o no, tancant portes, i reparteixen els contractes menors que no necessiten de concurrència ni transparència. I per ignorància pura i dura, per la incultura jurídica més elemental, els representants polítics troben natural, sense discussió aquest estat de coses.
Els plans d’ensenyament d’escoles i instituts pateixen d’un greu problema, que és el no veure que els sabers que s’han de donar als infants i adolescents han de conformar uns sabers mínims per la vida en comunitat i que no té ni cap ni peus mostrar sabers especialitzats, propis de carreres. Com posa de manifest el cas que tot una doctora ignora el més elemental, que és bàsica la fonamentació a l’hora de respondre a un contribuent, de res serveix exigir estudis superiors, com moltes veus populistes clamen, per exercir càrrecs polítics. Quan els estudis són tan especialitzats que fan perdre el món de vista, el que cal és recuperar el criteri que son uns mínims el que cal mostrar a les aules, una cultura imprescindible per fer possible una vida en comunitat digne i sense injustícies. A les escoles i instituts, uns ensenyaments mínims de Dret, per favor.
