Ja se sap que vivim una setmana màgica, entre Cap d’any i Reis, i que toca oferir bones notícies. Els governants així ho entenen i expliquen les meravelles que han aconseguit. I els opositors també, i per açò asseguren que ara vindran ells i ho tornaran a baratar tot. Compta tu. Amb un any electoral per davant, hi ha empentes.
Però jo també voldria participar de les bones noves. I m’he interessat per una notícia de final d’any. D’aquell dia que, més que d’altra cosa, solem estar pendents de veure quin serà el canal de televisió que haurà triat la parella més ridícula per donar les campanades.
La cosa és que aprofitant el dia, el govern ha retirat les medalles a uns quants personatges d’aquells que expliquen la mala evolució de la democràcia espanyola. Però han fet tard, perquè al manco un d’ells, potser el més famós, és mort i enterrat de fa dos anys. I no crec que la seva ossa podrida se n’hagi ressentit gaire de la retirada.
El personatge era famós des dels anys seixanta i rebia el sobrenom de ‘Billy el niño’. Era un d’aquells famosos enigmàtics, perquè cap mitjà explicava el seu art. Però la cosa és que li anaven concedint medalles i augments de sou. La primera, l’any 1972, amb la foto d’en Franco presidint les sales dels ajuntaments. I la darrera, l’any 1982, quan estaven a punt de penjar les del president Felipe González.
Però com que en aquell temps no hi havia internet però per davall qualque notícia sí que arribava, sembla que el seu primer mèrit està relacionat amb la caiguda per la finestra d’un detingut polític des d’un setè pis. Naturalment, la premsa va assegurar que havia estat un suïcidi.
L’especialitat del personatge era l’interrogatori de comunistes i estudiants actius contra el franquisme. Tenia la seva «oficina» a la Dirección General de Seguridad, que ara és la seu del govern autònom de Madrid. Allà, si seguim les declaracions de les seves víctimes, aplicava diversos recursos per fer-los «cantar» o destrossar de per vida.
Des de tenir-los penjats pels genolls d’una barra durant dies fins a submergir el seu cap en una pica plena de merda. A aquesta activitat li donava el simpàtic nom de la bañera. D’altres pràctiques que li solien donar un bon resultat, era fer passar el detingut entre dues fileres de policies que li anaven fotent llenya.
Però la seva imaginació anava més enfora i també practicava el saco de golpes, el repasito, els dejunis prolongats, els nus integrals, les amenaces de violació o contra la família del detingut, etc. El 1974, un periodista a qui havia torturat es va atrevir a denunciar-lo. I els jutjats li van fer cas i van condemnar en Billy a 1 dia sense sou per «malos tratos».
Des què hi ha Constitució, diverses víctimes l’han denunciat, públicament i als jutjats, però els tribunals sempre han respost que els seus actes quedaven emparats per l’amnistia del final de la dictadura o que ja havien prescrit...
Una vegada jubilat de la policia nacional, va muntar la seva pròpia empresa de seguretat, a l’estil de la del senyor Villarejo, amb qui sembla que mantenia relacions. El periodisme d’investigació ha posat al descobert la persona de la Comisaría General de Información que els proporcionava material per fer lluir la seva empresa privada.
I ha hagut d’arribar la Llei de Memòria Històrica, aquesta que tant ofèn els romàntics de la dictadura, perquè ara li retirin les medalles a ell i a uns quants més com ell. Després de quaranta anys de tanta «democràcia plena», con repeteixen cada dia perquè sembli que és ver.
‘Billy el niño’ s’ha quedat sense medalles dos anys després de la seva mort, provocada per la covid. I, si hi ha una altra vida, estarà satisfet, perquè ni democràcies plenes ni històries. Fins al darrer dia les va dur penjades, les medalles, i va cobrar els complements econòmics que les acompanyaven.
Així és que aquells que exigeixen la retirada del monument de l’Esplanada de Maó, construït a la força per presos polítics de la República, que no perdin la moral. Potser d’aquí a quaranta anys més, el Ministeri de la cosa farà una nova llei que permetrà la seva destrucció. Deu ser que les democràcies plenes són així.
