No hem començat l’any massa bé. A l’allau d’obituaris destacats dels darrers dies, que donen la sensació com si s’estiguessin acabant d’esfondrar tots els referents coneguts que ens quedaven del segle XX, han continuat proliferant en pocs dies diversos episodis de violència de gènere i assetjament sexual. Tenim un greu problema que no sabem resoldre i que cada vegada està més enquistat. Dona la sensació que en comptes de tendir cap a un model de societat moderna i civilitzada assimilable al paradigma nord-europeu, estem replicant els exemples més crus i sagnants que ens havien explicat del que passa a les pitjors urbs subdesenvolupades.
Aparentment, la repulsa i la condemna cap a aquests successos indesitjables és unànime per part de tots i de tothom. Els discursos per part de l’opinió pública són inequívocs i van en un mateix sentit. Ningú hi està a favor i tots voldríem que no succeïssin. Hi ha centenars de campanyes de conscienciació a tots els nivells. S’intenta legislar amb més o menys fortuna, per endurir el càstig. Què ens està passant? No estem educant prou bé a les futures generacions?
La passada nit de cap d’any a casa d’uns amics, em fixava amb els videoclips que s’emetien per la televisió i les cançons i les lletres més escoltades del moment. Més enllà de gustos musicals, el que es projectava en la majoria era el culte al cos objecte, la submissió, la provocació portada a l’extrem per cridar l’atenció. Motomami, reggaeton i tutti quanti.
Mentre els més jovenets les cantaven i les ballaven amb afició, els adults obríem els ulls com taronges sense entendre res i pensant que tot allò anava en sentit contrari al que volem ensenyar-los per la vida.
