Els anys electorals duen un renovat interès per la comunicació política. Els candidats i candidates es posen a disposició, els escenaris es fan més pròxims, i la prepotència discursiva d’uns, o programàtica d’altres, sembla que passa a un segon pla. Deleguen aquesta part a l’aparell orgànic.
Açò m’ha fet pensar amb la frase de l’expresident de la República Francesa que va estar durant el període més llarg de la història del país, Françoise Miterrand, que deia: «només pot ser president qualcú que desitja, ama i estima». Paraules que són un clar referent a les emocions. En Toni Gutiérrez Rubí, expert en comunicació, el nomena al seu llibre «Micropolítica».
I és que en l’era de les xarxes socials, l’argument i la proposta ja no són decisius. Titllen els valors i els sentiments, i els propis caps de llista es posen en mans dels seus assessors per fer feina amb el terreny emocional. Açò té més rendiment que el propi coneixement dels temes que dibuixaran les nostres ciutats.
Apareixen en família, cuinant amb davantal, en bici, cercant la foto amb els sectors més socials, donen protagonisme a la natura, aprenen paraules en llengua de signes, apunten maneres més sostenibles, o van a veure els vesins i vesines. Tot allò que els humanitza.
I em sembla bé, perquè en general són el reflex de la pròpia societat. Però amb mesura, perquè -de vegades- semblen un gran arbre de Nadal. Vull dir, que tot plegat, com més natural i senzill, millor.
