Quan escric aquestes ratlles arriba la trista notícia de la mort de Pelé. Per els baby boomers, -els nascuts entre 1946 i 1964- és un futbolista de llegenda, de quan les narracions amb un fons real mesclades amb altres d’imaginàries, sobre gols fantàstics, dribblings i jugades extraordinàries, descrivien al brasiler com un portent físic, poderós, que tenia velocitat, força, capacitat de salt, un magistral domini del baló amb les dues cames i sobretot que gaudia, xalava jugant a futbol. Tot junt provocava en aquells joves que jugàvem al carrer autèntica fascinació.
El personatge Pelé, el país Brasil regne terrenal del futbol, el club, el Santos i el lloc predilecte el Mundial. Totes aquestes generacions que avui som seixantins, el vam veure jugar només de forma esporàdica fins que la epopeia arribà a l’episodi del Mundial del 1974 on Edson Arantes do Nascimiento, el personatge de faula es va fer mortal.
El de Mèxic va ser el primer torneig transmès per satèl·lit, arribà a mig Món i a més en color! Milions de persones van ser espectadors televisius iniciàtics de la màgia de Pelé, on Brasil va alçar la seva tercera Copa.
Record l’American Bar ple fins dalt i a dos al·lots ficant el cap per un dels finestrals del carrer de la Infanta, clavant els ulls en la petita pantalla per admirar en la superba final al gran capità Carlos Alberto junt a Clodoaldo, Gerson, Rivelino i en la delantera, Jairzinho, Pelé i Tostao, contra els també històrics ‘azzurris’: Albertosi, Burgnich, Facchetti, Mazzola, Boninsegna, Riva...
Allò que admiraven no eren jugades de futbol relatades, sinó reals, el centre de Rivelino i com Pelé, es va elevar a l’aire superant Burgnich, donant un cop de martell amb el front a la pilota, que es va incrustar en la porteria d’Albertosi. Minuts després ell mateix, dins l’àrea va guardar uns segons el baló immòbil, adormit per la màgia entre els peus i va servir en safata d’or un pase perfecte, que Jairzinho, que venia ràpid com una exhalació transformà en gol...
El que sí hem vist jugar amb regularitat una temporada rere l’altra és a Messi i també d’ell recordem jugades enlluernadores, moments inoblidables i lògicament gols meravellosos, però ens oblidem de gaudir el Messi ‘passador’ com a un dels distintius de la seva excel·lència.
Quan l’argentí colpeja amb cura, amb la força que cal, dona a la pilota la velocitat justa, la direcció i l’alçada necessàries, la seva execució és perfecte ja sigui en passades de 15, de 30, o les molt curtes per fer parets. En açò d’entregar el baló al company, el diminut futbolista és sublim.
L’aprenentatge de l’entrega del baló, no es fa així com així, amb exercicis programats es pot adquirir la mecànica i adquirir un bon nivell, però el nostre parell en la seva infància van jugar diàriament al futbol sense un pla determinat, imperceptiblement van desenvolupar les seves qualitats de futbolista,
I a més, com en qualsevol expressió artística la perfecció superlativa és reservada als ‘genis’, als que estan dotats i tenen un do per damunt de tots els mortals.
