Qualque tros de torró deu quedar encara. Però els dies de canalons i gall dindi, que ara ens volen fer substituir pel marisc d’importació, ja s’han acabat. I l’any electoral agafa força. Tanta que el PP ja s’atreveix a relacionar els actes salvatges del Brasil amb el senyor Pedro Sánchez.
Cal molta imaginació, però en temps de notícies falses, fake news que en diven ara, tot s’hi val. El Brasil n’és un bon exemple. A molta gent d’allà li han venut que les eleccions van ser un frau i que el president Lula no ha estat proclamat. Com als Estats Units van vendre que les eleccions les havia guanyat el senyor Trump...
Informació, demanàvem en primer. Que tothom conegui la veritat. I allò que ara tenim és un tsunami d’informació, tanta com mai no n’havíem tingut. Però amb una barreja de veritats i mentides que acaba convertint el mar informatiu en un suquerell.
En un suquerell que es mou tan deveres que quan vols reflexionar sobre un fet, ja en tens un de nou damunt la taula. Potser l’objectiu és que mai no reflexionem o que no lliguem caps entre les informacions. Com a peixos d’aquari que, segons diven, cada vegada que passen per davant de la mateixa pedra es pensen que és una de nova.
En el passat no hi havia tanta informació, ni de falsa ni de real, però els rumors també feien la seva feina. I moltes injustícies tenien la seva arrel en una informació falsa i interessada. Quantes guerres no han començat així! I quantes persones justes no han estat condemnades per un rumor fals! Que ho demanin als jueus, a qui es culpava de les epidèmies i que, en conseqüència, eren penjats en nom de Déu.
A Espanya s’inicia un any electoral. Passaran per les urnes els ajuntaments i bonibé totes les comunitats autònomes. I toca moure el picarol. Cada partit ja està preparant la seva estratègia. I tot el dret que en tenen, perquè, tanmateix, si no hi ha partits, no hi ha democràcia. I som uns afortunats, perquè aquí encara tenim eleccions, per magra que sigui la democràcia del país.
El problema ve quan et volen vendre garsa per perdiu. Així és que toca anar vius, no fos cosa que acabàssim anant d’esquèndil per culpa d’un menú mal triat. I de moment, ja hi ha coses que ballen. Com aquesta obsessió de la dreta extrema del país -i és que sembla que és l’única que hi queda- de desacreditar el govern amb un raonament tan fals com antidemocràtic. El govern Frankenstein, li diven.
Com si els governs de coalició no fossin absolutament legítims. Com si els votants dels partits catalans i bascos que envolten el govern del PSOE i Podemos no fossin tan «espanyols» com els altres. I se’n queixen precisament ells, que no es cansen de repetir que tots som espanyols i prou... Quines contradiccions!
Pitjor ho tenen encara els de Podemos. Per una banda han d’engaltar tantes decisions conservadores del PSOE, per continuar al govern de coalició. I per l’altra han d’escoltar cada dia, als mitjans amics de la dreta, que són uns comunistes reconsagrats que ens convertiran en Veneçuela o en Cuba. Quina imaginació més perversa!
A la dreta i en especial al PP no li treu tanta impertinència després haver tingut bloquejat el Tribunal Constitucional tant de temps i, encara ara, el Poder Judicial. Açò sí que sembla antidemocràtic. I potser caldria recordar -ara que ningú no en ralla- que van perdre el govern a cops de corrupció i de dobles comptabilitats.
Però no és cosa que al PSOE siguin uns angelets, tampoc, corrupció andalusa a part. El seu president va tot lo dia de prestidigitador, amb èxit, tot sigui dit. I ara que li tocarà presidir Europa durant sis mesos -els estats es van tornant- vol exhibir que té el tema català resolt. Ho vol demostrar davant Europa i, de retruc, davant d’aquesta dreta espanyola hilarant que l’acusa -Déu del cel!- de venut a l’independentisme català.
I així és que ha programat una trobada dels governs de França i Espanya precisament a Barcelona. La prova del cotó. Ha fet tanta neteja que allà hi haurà calma txitxa, la mar com un plat. Però no tothom ho veu així. Queden tantes competències per restituir, tants de judicis per celebrar, tants de compromisos de diàleg per complir. I un president desposseït que ara és eurodiputat, però que si torna a Espanya el tanquen.
De moment, els partits, els sindicats i les poderoses associacions civils catalanes que reclamen la validesa del referèndum de l’any 2017 estan convençuts que la mar de fons continua tan moguda com en aquell any. I ho voldran demostrar. Amb el govern català -ERC- per allà enmig, que ha col·laborat tant amb el PSOE que ara no sap per on partir. La resposta el dia 19 de gener.
