Molt sovint penses/penseu que no hi ha res a fer per a arreglar el local. Que ets/sou com a formiguetes innòcues que poden ser trepitjades, en qualsevol moment, per les fastigoses i poderosíssimes botes del poder. I no et/vos manca raó. Al cap i a la fi David enfrontat a Goliat tenia totes les de perdre. El seu cas, però, va ser una excepció que no la regla. Ahir, avui i demà segueixen i seguiran circulant infinitats d’homes i dones amb tiradors (ciutadans aparentment perdedors) davant d’éssers humans dotats de «metralletes» imperceptibles (o no): alguns mitjans de comunicació; els poders fàctics; els estats d’opinió creats des de les altures i dirigits a súbdits anestesiats per sistemes educatius voluntàriament ideats per a obtenir titelles; la possibilitat d’anar elaborant subtilment dictadures des del si de les democràcies; la conversió d’un partit en un sol home amb el beneplàcit insòlit dels propis afiliats; les impensables, frugals i canviants coalicions; l’exili de l’ètica i el no saber ben arribar ni estar; la moral dúctil i mal·leable i un llarg etcètera... Et sic in infinitum et ultra (i així fins a l’infinit i més enllà)...
En aquesta tessitura -i tantes tessitures històriques- s’obren dues opcions: la submissió o la reacció mitjançant el vot racionalitzat i no visceral tendent a la pacificació; a la penalització dels corruptes/malversadors sense tenir en compte les finalitats de l’esmentada corrupció («que allegados/as son iguales», com diria Manrique); a la simplificació de les estructures de l’Estat; a la censura de tants i tants «pinotxos», independentment del color dels seus calçons; a la no renovació de qui vos va mentir; a l’aposta decidida pels qui optin, amb autenticitat no fingida, pels més febles, etcètera...
I per a fer-ho potser seria adient començar per algunes preguntes:
- Si la consciència no compta i els diputats i diputades han de votar segons la disciplina de partit, per què heu de comptar amb més de tres cents representants i el què això implica econòmicament en diners i privilegis. Per què no un diputat per partit amb un vot proporcional als sufragis obtinguts per la seva formació? Ens estalviaríem una fortuna i alguns exemples, continuats, de manca de respecte i grolleries...
- Quin sentit tenen, en el dia d’avui, en un país descentralitzat, les diputacions?
- És adient i útil, en un estat amb autonomies, el Senat?
- Per què els presidents de govern i tants d’altres han de gaudir de privilegis una vegada finalitzat el seu mandat? On resta la igualtat reflectida en la Constitució?
Les qüestions serien, veritablement, inextingibles...
I a títol personal?
- Quants votants heu llegit i valorat els programes electorals abans d’introduir la papereta dins l’urna?
- Quants elegiu els vostres candidats de forma visceral i sense cap mena d’anàlisi previ?
- Quants, després d’una legislatura, estudieu el què s’ha fet i el què s’ha deixat de fer? Esteu pitjor o millor?
- Quants exigiu programes concrets, amb una temporització, amb una metodologia, amb un llistat d’ítems específics, amb una relació de les revisions que es faran -i quan- de les promeses electorals llançades a l’aire?
- Quan deixareu de confiar en aquelles persones que no fan més que utilitzar la fal·làcia como eina de gestió?
- Quan exigireu amb el vostre sufragi responsabilitats?
Potser un tirador unit a altres pugui fer -metafòricament- mal i acabi amb el so irreflexiu de les armes més sofisticades... Tal vegada el començament –una primera petjada estrictament íntima- residiria en no obrir, per exemple, whatsApps que traspuïn odi, ni molt manco divulgar-los... No respondre, a més a més, a missatges adulterats o destinats a l’enfrontament i no a l’argumentació plena de serenor i bona fe... Una petita cosa que, sumada a moltes altres, fes irrespirable l’atmosfera d’aquells polítics, entre cometes, que creuen que tan sols embrutant les vostres vides podran accedir, vomitivament, al poder, al seu, és clar! Anem per feina?
