Des de fa anys, però sobretot en els darrers temps, sovint em demano si ens estem creient, veritablement, això de que l’etapa d’educació infantil té dos cicles i el primer és el de 0-3 anys. Sincerament, no ho sembla per la derrota dels esdeveniments.
Que el Govern balear anunciés en ple estiu la gratuïtat de l’escolarització als 2 anys és una boníssima notícia però que queda curta, perquè genera alguns beneficis i molts problemes. Pel tempo, per les formes i per la praxi. Les famílies, per descomptat que estan contentes. Però potser no hi haurien estat tant si el Consell Insular de Menorca no hagués posat el bast per cobrir la despesa de les 6 hores lectives reals i no les 4 que paga el Govern. Aquest fet ha evitat que les docents hagin hagut de fer de policies per saber qui havia pagat o no la quota restant i donar per acabada o no l’estada matinal d’alguns alumnes (ja havíem hagut de lluitar contra aquesta conseqüència quan es van voler treure de la màniga la qüestió de les franges horàries a les escoletes...) Un desgavell!
El fet que la lentitud de l’administració hagi provocat que els convenis de pagament als municipis encara no s’hagin començat a cobrar, ha fet que moltes administracions locals hagin hagut d’avançar aquests diners (en el millor dels casos), o bé que directament les empreses que gestionen el servei no hagin tingut prou liquiditat per pagar les nòmines de les treballadores. Aquest motiu hauria estat més que suficient per paralitzar el servei de les escoletes! I que la societat s’adonés de la situació per la via de la immersió. Però tenim unes professionals tan abnegades que pensen primer en els fillets que amb elles mateixes i els seus drets bàsics.
D’aquí deriva un altre problema que és a la rel de tot plegat. La declinació d’un servei educatiu que ha de correspondre a la comunitat autònoma (qui en té les competències) i que els ajuntaments assumeixen, amb alts costos municipals, i la majoria de vegades sense oferir-lo directament, sinó externalitzant-privatitzant-lo a través de concursos públics. Aquest fet ha provocat que a Menorca, en el marge de 3 mesos, hagin quedat deserts 2 d’aquests concursos, a Maó i a Alaior, perquè les condicions econòmiques a assumir són impossibles per a les cooperatives locals i perquè el marge de benefici és inexistent per a empreses grans de fora. I l’administració no ha sabut trobar la fórmula, encara, de salvar aquest greu escull, que podria significar haver de retre el servei de les escoletes si no es troba la solució administrativa adequada.
Tot això posa en evidència la necessitat imperiosa de que la Conselleria d’educació assumeixi, a curt termini, la competència que li correspon i internalitzi les escoletes 0-3 i el seu personal docent. Per donar estabilitat, per donar coherència, per convertir-la en una oferta pública, gratuïta i universal, i per acabar, després de 40 anys, amb la precarietat d’un sector educatiu que salva el dia a dia de moltes famílies i que, en canvi, és tractat com de tercera o quarta categoria.
La situació és extrema i ja no pot esperar més. Si ens creiem allò que escrivim a les lleis estatals i autonòmiques, cal fer un gir de timó i prioritzar políticament allò que assegura l’equitat de tota la ciutadania: educació i sanitat públiques de qualitat i a l’abast de tothom. Sense deixar enrere les condicions laborals i els drets bàsics d’aquelles dones que han aixecat una etapa educativa modèlica a nivell estatal.
Sabrem, des de l’esquerra, estar a l’alçada de les circumstàncies?
