Aquest divendres, dia 27 de gener, Yolanda Díaz protagonitza el seu acte de presentació a Palma. Un parell d’amics, joves i expectants, hi volien anar, però els han dit que les previsions més reals indiquen que el local, amb una cabuda per a 1.300 persones, ja està ple i que molta gent no hi podrà entrar. Aquesta és la tònica general de tots els actes, del denominat període d’escolta, que protagonitza Yolanda per Espanya. Sense una organització partidista al darrere, això té mèrit i posa de manifest l’interès de la gent pel que pot representar la vicepresidenta.

He de dir que em vaig inscriure a Sumar des dels primers dies, per açò podeu pensar que aquest escrit fa banda. Sí, és així. En certa manera, aquesta volta de Yolanda per Espanya em recorda les que feia Julio Anguita a principis dels noranta. Com ell, Yolanda estimula la il·lusió i l’esperança i mobilitza. Són molts diferents, ell i ella. Anguita representava el rigor, el compromís, l’austeritat, la sacralització del programa, fets que van fer que fos acceptat com a guia i respectat fins i tot per aquells que no pensaven com ell; Anguita va haver de sortir amb la proa posada cap al PSOE en els darrers anys de govern de Felipe González, que havia renunciat a molts dels manaments que es creu que ha de guardar l’esquerra. Yolanda representa la bona gestió en el Govern, avalada pels resultats i confirmada en totes les enquestes, representa l’esforç i la capacitat d’arribar a acords amb els agents socials i dintre del mateix govern, la importància del diàleg, representa la simpatia i amabilitat, que és prou important quan sembla que la política és cosa de buldogs, i que em perdonin els cans. Posats un al costat de l’altra, Julio i Yolanda no se semblen en res, en canvi desperten el mateix interès.

Noticias relacionadas

En el seu temps, Anguita va haver de reconstruir una esquerra trencada per les pròpies friccions internes ja seculars i va motivar la desconfiança de la denominada esquerra nacionalista. En aquest temps, Díaz té el repte de reconstruir la confiança entre formacions tan diverses de l’esquerra com són els entorns de Més País, Podem, Esquerra Unida, Verds i altres, a més d’establir aliances de confiança amb els partits sobiranistes a cada territori. Sumar ho vol fer amb la superació de la lògica partidista, amb la creació d’un moviment ciutadà que tengui com a motor la defensa de l’Estat de Benestar davant l’ofensiva ultraliberal i l’aparició del nou feixisme. Avui no sé si ho aconseguirà. Tots hem vist les reticències que aquesta idea motiva entre la direcció de Podem. Allò que tenc clar és que Sumar (o com es digui) és una oportunitat -potser la darrera en molt temps- de construir una esquerra capaç de representar una part important de la població en aquests temps tan difícils.

En el seu dia, Julio Anguita va rebre el suport dels mitjans de comunicació de la dreta que el veien com una eina per fer tombar González, en contra va tenir els mitjans autodenominats progressistes; al final, quan semblava que la cosa anava de debò, uns i altres ja s’ho van fer per decantar-lo. Ben igual ha passat recentment amb Pablo Iglesias. Què passarà amb Yolanda Díaz? No ho sé. Dissortadament, en un estat on la capacitat crítica de la gran majoria acaba en la portada d’un diari o en la tertúlia d’Ana Rosa, el poder dels mitjans és decisiu i l’esquerra (amb els llinatges que els volguem donar) encara no ha trobat l’antídot contra aquest verí.