Sempre havia imaginat la meva ciutat amb la mateixa actitud que un arquitecte quan arriba a un solar, i veu tot el potencial per fer realitat aquella mancança, les possibilitats són infinites. Avui, més que un gran projecte, el que desig per al lloc on es viu, es fa feina, i es descansa és una deguda qualitat de vida de les persones residents primer, i dels visitants després. Més que una gran tasca, valor un conjunt de coses relacionades eficaçment, que facin possible la ciutat del benestar.
Els ajuntaments, majoritàriament, parteixen de les edificacions més destacables i volen recuperar tots els elements que formen part de la memòria col·lectiva. Açò vol dir trobar nous usos que facin compatible l’equipament amb les noves activitats, que realment ens facin falta.
Per jo, un immoble sense valor arquitectònic és només açò. El cost que pot suposar arreglar-lo ben val el plantejament de fondre’l i reiniciar de nou. Tanmateix, el més important no és el seu principi, sinó les passes posteriors. Els valors regenerats, serens i humils, que guarneixen el propòsit.
El Verge del Toro duu invertits més de 15 milions d’euros, quan el propi Govern des d’un principi, descartava que la seva verticalitat fos la idònia per un sociosanitari.
Ens hauria de servir de lliçó, per la Sala Augusta per exemple.
Recuperar un edifici no justifica la inversió destinada, el temps de dur-la a terme, i la tardança en prestar els serveis que s’hi pretenen ubicar dins.
