Gabriel Julià Seguí és un mestre, un home d’esperit il·lustrat, amb l’estil del renaixement, que divendres va rebre una merescuda medalla d’or de l’Ajuntament de Ciutadella, en un acte en el qual fins i tot va parlar en italià per recordar l’agermanament amb la ciutat de Cursi.
El doctor en periodisme Miquel Àngel Limón va glossar la seva llarga i fructífera trajectòria, que aquí no cal resumir.
Em va agradar com el mateix Gabriel Julià manifestava que «mai m’han mancat els somnis». I aquesta passió vital l’ha menat a una vida rica en experiències, a través dels seus viatges i especialment a través del coneixement, com una actitud vivencial.
Però a un acte en què ell era protagonista va explicar un somni que hauria de ser el de tots els ciutadellencs. Va comentar que havia estat «trenta anys embolicat» amb la protecció del patrimoni. Ciutadella és un tresor. «La ciutat vella-antiga no es pot perdre». Va fer servir una expressió d’Unamuno per dir que «estim tant Ciutadella perquè no m’agrada». No li agrada que no hi hagi unitat de criteris i d’acció per a la protecció dels valors patrimonials, una lluita constant mai acabada. Miquel Àngel Limón també ho va remarcar: «el patrimoni sempre corre el perill de desaparèixer».
Gabriel Julià va descriure que tot i que la Ciutadella que ell va aprendre a estimar de jove ha baratat, encara es pot descobrir la seva essència i identitat passejant molt dematí pels carrers buits, on només hi ha les pedres vives i les andrones dels carrers.
Julià va agrair la medalla d’or, però el seu somni és protegir el tresor que representa la ciutat antiga. Demanava més sensibilitat i més acció, no només per part de l’Ajuntament, que és l’actor principal, sinó també dels ciutadans. No basta sentir-se orgullosos de l’herència rebuda. Perquè la bella ciutat no és patrimoni exclusiu dels que avui la gaudeixen de mil maneres, sinó que pertany a les generacions futures. L’herència no és un títol de propietat sinó una obligació de transmissió.
El doctor en periodisme Miquel Àngel Limón va glossar la seva llarga i fructífera trajectòria, que aquí no cal resumir.
Em va agradar com el mateix Gabriel Julià manifestava que «mai m’han mancat els somnis». I aquesta passió vital l’ha menat a una vida rica en experiències, a través dels seus viatges i especialment a través del coneixement, com una actitud vivencial.
Però a un acte en què ell era protagonista va explicar un somni que hauria de ser el de tots els ciutadellencs. Va comentar que havia estat «trenta anys embolicat» amb la protecció del patrimoni. Ciutadella és un tresor. «La ciutat vella-antiga no es pot perdre». Va fer servir una expressió d’Unamuno per dir que «estim tant Ciutadella perquè no m’agrada». No li agrada que no hi hagi unitat de criteris i d’acció per a la protecció dels valors patrimonials, una lluita constant mai acabada. Miquel Àngel Limón també ho va remarcar: «el patrimoni sempre corre el perill de desaparèixer».
Gabriel Julià va descriure que tot i que la Ciutadella que ell va aprendre a estimar de jove ha baratat, encara es pot descobrir la seva essència i identitat passejant molt dematí pels carrers buits, on només hi ha les pedres vives i les andrones dels carrers.
Julià va agrair la medalla d’or, però el seu somni és protegir el tresor que representa la ciutat antiga. Demanava més sensibilitat i més acció, no només per part de l’Ajuntament, que és l’actor principal, sinó també dels ciutadans. No basta sentir-se orgullosos de l’herència rebuda. Perquè la bella ciutat no és patrimoni exclusiu dels que avui la gaudeixen de mil maneres, sinó que pertany a les generacions futures. L’herència no és un títol de propietat sinó una obligació de transmissió.
