Durant uns dies he deixat de ser ecològic, sostenible i home de pau. Des que ha començat el fred, tenim una invasió de formigues a casa i no hi ha hagut més remei que entrar en guerra amb elles amb tota l’artilleria disponible, provocant desenes per no dir centenars de morts. La cuina s’ha convertit en la zona zero, veient-se afectats armaris i queviures essencials. L’enemic és persistent i ataca sobretot de matinada, quan ningú el vigila. Algun escamot ha decidit arribar a plantes superiors i passejar-se impunement per espais aparentment poc interessants com una llibreria o una tapa del wàter. De moment no sembla que hi hagi ganes de treva o rendició. Impossible establir cap diàleg.
El lingüista que va incloure la paraula formigueig al diccionari, en comptes de ser tan condescendent i parlar de pessigolles que sentim al cos com si correguessin pel nostre cos, hauria d’haver pensat en definir-ho com un atac indiscriminat contra el que no hi ha res a fer. La meva filla de cinc anys, amb qui fa pocs dies compartíem una pel·lícula de formigues simpàtiques que reien, ballaven i parlaven, no entén aquest sobtat canvi d’actitud de la família. Em diu que si visquéssim a Júpiter, ara que estudia a l’escola els planetes, això no ens passaria perquè allà no hi ha vida. No s’imagina que no hi hauria ni les formigues ni tampoc nosaltres, en fi. Estic per aprofitar el moment d’eufòria que viu Menorca per demanar una addenda a la nova Llei de Reserva de la Biosfera que també limiti la seva entrada a les cases o com a mínim, limiti que puguin entrar a certs espais protegits com un rebost. Per les formigues estrangeres no tinc resposta.
