Fa un parell de setmanes, Alberto Núñez Feijóo, cap de l’oposició, va desenterrar la proposta del PP, ja en la darrera dècada vàries vegades posada damunt la taula, que en els comicis autonòmics i municipals governi la llista més votada. La idea, malauradament, va merèixer poca, per no dir nul·la, controvèrsia. Una llàstima, perquè s’ha perdut l’oportunitat de debatre sobre la democràcia espanyola i més concretament sobre l’estat de salut del sistema representatiu, l’accés a les formes de govern que tenim implantat i la qualitat de la política d’avui.
ÉS EVIDENT que la iniciativa respon al tacticisme partidista que s’ha convertit en els darrers anys la política. Ara mateix, Feijóo vol treure poder decisori a Vox en la conformació de governs presidits per batlles del PP. Sap que en ajuntaments predominantment d’esquerres, els populars no tenen res a pelar i que la proposta beneficiaria al PSOE, però que, en municipis conservadors, podria investir batlles del PP sense que estassin condicionats per la formació d’extrema dreta. No cal ni dir també que la proposta de tirar endavant no faria res més que reforçar el bipartidisme.
Però, malgrat la iniciativa respongui a interessos tàctics i partidistes, és evident que en aquests moments, de desafecció ciutadana i de crisi de les institucions democràtiques, caldria que els partits polítics anessin al fons dels problemes, estudiant-los bé, amb coneixement de causa. De no fer-ho, els medicaments receptats poden ser pitjors que les malalties. No crec pas que la desconfiança que manifesta avui la gent vers els ajuntaments de l’Illa, el Consell insular de Menorca i el Govern balear vingui donada per les aliances que estableixen els diferents partits per establir governs. La desafecció prové, d’una banda, que és la més important, de veure que les institucions en el dia a dia no funcionen de manera diligent i curosa, cosa que és manifesta en silencis administratius, ajornaments injustificats en la tramitació dels expedients, licitacions que no es cobreixen per dèficits en els càlculs que elaboren els funcionaris, execucions d’obres públiques fetes amb saliva dejuna i que s’espatllen en dos dies... És a dir, d’uns equips de govern que no tenen nervi, capacitat de gestionar els treballadors de l’Administració i de liderar projectes. Com, així mateix, tampoc són capaços d’explicar les polítiques que porten a terme. I, d’una altra, de veure que els qui haurien de fer treure els colors els equips de govern per la mala gestió que duen a terme, que són els partits de l’oposició, no ho fan i, si ho fan, fan ganes de riure per no plorar. El moll de l’os de la crisi està en els partits.
Si entenem com un component bo de la democràcia la recerca de consensos, com també que es donin debats clarificadors entre els partits, és a dir, procurar que les accions de govern es sustentin en la màxima transversalitat social, les aliances postelectorals per conformar governs són més bones que dolentes. Ho són por diferents motius. El primer, i més important, per simple traducció de la representació del poble. No em sembla que sigui bo que, posat el cas, si en un municipi en què s’ha donat un 50 per cent d’abstenció i un ventall de resultats que representen el 20, 15 i 5 per cent dels vots, sigui només el partit que ha obtingut el 20 per cent el qui governi. Quina autoritat moral pot tenir per governar un alcalde que només ha obtingut un percentatge irrisori i que s’allunya de molt del cens complet? Com es poden elaborar plans generals d’ordenació urbana, que tenen repercussions durant generacions, si només tenen el suport de minories?
L’ALTRE MOTIU és que els partits que es veuen obligats a pactar aliances per governar es veuen obligats a parlar, a mantenir uns mínims diàlegs per portar en els plens i aprovar les iniciatives. Amb governs de majories, tal com van les coses, no es donarien ni converses entre els mateixos components dels partits.
Per açò, la proposta de Feijóo pot empitjorar la qualitat de la nostra democràcia i crear encara més desafecció de la que hi ha. Feijóo, encegat pel tacticisme, diagnostica malament. La malaltia que corromp les institucions està ara mateix en els partits i el seu sistema de funcionament.
