La setmana que ve, Carnaval, hi haurà persones que es disfressaran de pirates. Algunes menors d’edat, nadons fins i tot. Encara ara, quan tot ha de ser correcte, educatiu, blanc, innocent, saludable, sostenible, amorós, respectuós amb tots els col·lectius i inspirador de valors (dijous una mare vegana es queixava indignada a Tik Tok perquè a l’escola de la filla van de pescadors), vestim infants de despietats criminals nàutics sense cap mirament.
Els pirates, lladres i assassins sense pietat, sempre han estat envoltats d’una aura d’envejable llibertat, de transgressió romàntica, d’alternativa al poderós, que els ha proporcionat aquest atractiu històric, donant per prescrites les seves atrocitats. Del ‘Temido’ d’Espronceda al ‘cojo con pata de palo’ de Sabina passant per Jack Sparrow, la pirateria ha rebut la simpatia i l’amnistia moral d’escriptors, estudis de cinema, artistes i carnavals. Açò malgrat que es manté la connotació negativa del mot, emprat per a definir activitats o productes il·legals.
Com a sinònim s’usen filibuster, bucaner o corsari. Aquest últim tenia la peculiaritat d’actuar amb una llicència d’activitat (patent de cors) concedida per un estat perquè defensés els seus interessos legalment. Khair ed-Din Barba-rossa, de qui no guardam aquí bon record, era corsari, un funcionari que complia la tasca per la qual havia opositat.
Cadascú que es disfressi del que vulgui. Pirata d’ull tapat, viking, samurai, lladre amb antifaç, tertulià nostàlgic, cuiner esnob, rei, coach motivacional o torero. No passa res. És un dia, és una ficció. L’important és aprendre a identificar els corsaris reals que actuen durant tot l’any, els que naveguen sempre amb el vent a favor i amb la romàntica bandera de la llibertat ben estesa per, legalment, saquejar els indefensos ciutadans amb altíssims preus, quotes i interessos que són com letals cops d’espasa i engreixen els seus botins. I també és important saber distingir els lloros que duen a les espatlles i els governants que atorguen cada una d’aquestes patents de cors.
