Els metges i els infermers -metgesses i infermeres- que surten de les universitats espanyoles sembla que tenen molt bona rebuda al nord d’Europa. Amb retribucions econòmiques que fan patxoca. Només l’any 2021 van demanar el certificat per exercir fora d’Espanya més de 4.000 metges...
I sembla que s’incorporen als seus nous destins, generalment França, Alemanya, Suïssa, Gran Bretanya o Irlanda, sense dificultats. Tenen la titulació necessària i ja saben rallar l’idioma dels seus nous clients. O l’aprenen ràpidament, com no podria ser d’una altra manera.
El resultat és que aquí, tot i tenir una de les atencions sanitàries més completes del món -per més queixes que hi hagi- falten metges. I els que hi ha es lamenten, amb raó, d’un excés de feina acompanyat d’uns sous que ja no s’aguanten.
Les vagues d’aquests dies són el resultat d’una crisi que ve d’enfora. Excepció feta, segons sembla, del cas concret de Madrid, en què el PP governant ha afegit a la seva recepta de llibertat, a més de la cervesa a les terrasses en temps de pandèmia, l’expansió de la sanitat privada.
Però falten metges. I per paga, la previsió és que molt prest la cosa encara es complicarà més. A Catalunya, per exemple, el Col·legi de Metges ja fa estona que ha encès totes les alarmes, a la vista de l’edat mitjana dels efectius actuals. Molts d’ells a prop de la jubilació.
Així és que tenim un problema gros damunt la taula que, per experiències personals, veig que s’intenta resoldre amb l’arribada de professionals estrangers. De tercers països en què les condicions econòmiques encara són pitjors que a ca nostra. Però que hem d’entendre que venen amb la voluntat d’incorporar-se plenament a la seva nova destinació.
I és a partir d’aquí que es fa una muntanya comprendre quin problema hi ha amb la llengua. Les nostres caixeres de supermercat, sense tants d’estudis, han après a rallar en anglès amb els turistes. I ara veig que també en francès. Avui dia, a bonibé totes les demandes de feina s’exigeixen idiomes per poder atendre millor els clients...
I a la medicina no? L’única diferència que hi veig, quant a comunicació, és que la majoria de clients que trobaran els metges i infermers, a Menorca, encara són menorquins. Ja arribarà el dia en què serem minoria, però és que encara no ho som.
I me costa de creure que una persona dedicada a la salut i que ha d’atendre situacions de vegades difícils i tristes, no entengui que el primer ajut que pot oferir és expressar-se en la llengua del malalt. No cal consultar cap psicòleg per tenir clar que és així.
En conseqüència, la polèmica que hi ha hagut aquests dies a les Balears i, per extensió, a Menorca, costa d’entendre. Més bé sembla una manipulació política de l’espanyolisme inconfés. Demanar als metges que coneguin el nostre idioma, o que tenguin la voluntat d’aprendre’l -que no costa tant!-, és el que ens diferencia d’una colònia del segle XIX.
I si està tan clar com diven que no ho som, una colònia, el problema és evident que no existeix. La dificultat per trobar metges continuarà, perquè en falten, en part perquè se’n van a països on paguen millor. Però si n’hi ha qualcun que no vol venir per l’idioma, potser millor que no vengui perquè no deu ser un bon metge.
Ara bé, l’exigència de l’idioma tampoc no resoldrà aquest complex d’inferioritat que tants d’anys de subjugació han provocat a molts de menorquins. Per poc que el metge o l’infermer ens amolli una paraula en castellà, intentarem rallar com ell. I és que mos han arribat a convèncer que noltros, de drets, pocs.
