Les lleis vigents a l’actualitat, i l’acabada d’aprovar, de benestar animal, en concret, m’han fet recordar com anava el tema a la meva infantesa. Ja vam veure com es matava el gall dindi per Nadal a ca nostra. També record com a zones costaneres s’amollava un ànec a la mar prop de la vorera i el que l’agafava se’l quedava… el que fessin després amb ell era cosa seva.
Però un fet sorprenent, i que va trascendir més enllà del particular, va ser quan als meus pares se’ls va ocórrer fer porquejades. Cosa normal, direu, a no ser perquè el porc que teníem i engreixàvem era a una soll a una zona on alternaven encara els horts amb les edificacions, i les matances s’havien de fer a una caseta que hi havia a un patiet darrera del pis on vivíem, que era a una primera planta.
Mon pare, jo i uns quants més vam anar a cercar el porc, i amb una corda al coll el vam conduir cap al pis, a uns cinc-cents metres de distància. L’animal coneixia bé mon pare, que era el que li duia menjar cada dia, i el seguia com un canet. Els vianants que contemplaven l’escena no podien estar més sorpresos. El porc, ben decidit, a un bon pas per la vorera, travessant carrers i pujant per l’escala al primer pis. Després enfilant el passadís, menjador i cuina, i sortint per darrere cap a la caseta.
El que va passar després ja es pot imaginar i no fa falta descriure-ho. La qüestió és que hi va haver sobrassades i botifarrons per a noltros, familiars i amics. Sense escorxador, veterinari ni cap control sanitari, sense permisos ni certificats. No vull ni pensar, si fos avui, quantes lleis no hauríem infringit.
hvacui.blogspot.com
