De fet, es pot llegir com una novel·la perquè és la història d’un home escrita en epigrames, poemes curts i essencials on no hi sobra ni hi falta res.
El llibre va mostrant l’evolució d’aquest heterònim (poeta inventat), Claudi Valeri, des de la vida dissoluta i hedonista que du com a patrici romà i senador, passant per la critica més ferotge al poder dictatorial que governa Roma, fins a la recerca desesperada d’un Déu que desconeix però que intueix i que quan li prova de resar diu «he notat que conforta».
Hi trobareu la presentació dels vicis i abusos que vivia amb tota normalitat l’elit romana en els moments d’esplendor, inici de la seva decadència com a imperi, la crueltat i la brutalitat de la guerra, la corrupció política i un Claudi Valeri que se cerca a si mateix i cerca el sentit de la seva vida per aconseguir la inabastable felicitat. Tot açò, emmarcat amb l’aparició d’una nova religió que està revolucionant la moral i l’ètica social: el cristianisme.
Aquest home, que viu i pensa, s’allunya del poder i el blasma: «...Si els que manen ben viuen xuclant del Poder,/ és inútil que esperis cap gest de revolta./ La política és l’art de fer creure i qui en viu / el que vol és servir-se’n i perpetuar-s’hi. / Per a un poble que veu, oprimit, com l’escanyen,/ el que val són els fets, i la resta, discursos». Tampoc ha canviat tant la societat si hi afegim un altre epigrama: «Si davant qui fa lleis que no respecta/ la resposta és callar i aprofitar-se’n,/ el silenci omplirà de podridura / un futur abocat a la ignomínia».
De la Roma opulenta on la vida dissoluta crea un buit existencial; «el món et cau damunt», recala en la societat cristiana d’aquella Menorca on la espiritualitat, encara que mancada de bens materials vistosos i temptadors, li ofereix el que cerca: «Concediu-me, expectant, l’enteresa de ser / lliure un home que en pau i entre amics mor dempeus.»
He trobat en aquesta recerca humanament espiritual pels camins de la cultura una profunditat molt diferent de la que denuncia Machado davant la mort del cacic que, més que cercar, s’amaga en la grisor de la temença: «Murió don Guido, un señor de mozo muy jaranero, muy galán y algo torero, de viejo, gran rezador».
Claudi cerca el transcendent en la bellesa i és en el camí d’un amor més autèntic on la tendresa té un paper bàsic que el va traient de l’esclavatge carnal de la Roma decadent i així pot aspirar a l’amor com a camí d’aquesta recerca del transcendent: «Ja conec la ullalada feroç de la carn./ Ara vull viure en pau el goig de l’Esperit.»
Acabo amb dos epigrames que dedica a Helena. «Quan em mires i rius lluminosa amb dolcesa,/ conjures el més bell i alegre de la vida,/ converteixes el món en un lloc pur i afable,/ i amb la teva bondat generosa de Musa/ fas d’on ets un humà paradís de tendresa.» I n’acaba un altre dient: «M’estàs donant un nou sentit a viure / i estic dispost a creure en el teu Déu, / si aquests cabrons, Helena, abans no em maten».
No us quedeu entretinguts en una lectura a trossos perquè aquest llibre és en si tot un conjunt i si ho feu així en gaudireu com jo ja ho he fet.
