Tots els sistemes polítics es recolzen en formes de memòria, memòries que a la vegada són selectives per la mateixa naturalesa dels valors incardinats en els sistemes. Dictadures i democràcies són irreconciliables, en conseqüència també les seves memòries.
El general Franco prou va procurar denigrar les dues repúbliques espanyoles i enaltir l’Imperi dels Àustries. Vladimir Putin de fa anys legisla per suprimir la pluralitat de valors i que la memòria de la població del país sigui la dels seus interessos militaristes. Només valen els seus valors, encara que per aconseguir-ho tingui que vulnerar els drets humans. L’associació Memorial, nascuda el 1989 amb la intenció de recuperar les experiències dels gulags, dels reprimits per la dictadura dels soviètics, va ser tancada el desembre de 2021 i els historiadors crítics estan sent engarjolats. Per Putin només hi ha una història que valgui, la de la Rússia imperial, però confeccionada, a més, sense considerar els seus ossos. Per res esmentar, ni de passada, els mals que va provocar l’imperi tant a dins mateix del país com a fora, amb morts, deportacions, empresonats i guerres colonials. Per suposat, com també va tenir Franco, ja hi ha historiadors disposats a Rússia a fer narratives a mida del autòcrata.
La majoria de la població espanyola, especialment la castellana, segons enquestes, legitima avui la dictadura de Franco, oblidant, o no volent veure, que el militar va donar un cop, va provocar una guerra i va reprimir la dissidència durant tota la seva vida, fins estant en el llit de mort. Per açò, malgrat les opinions del PP, del PSOE, de Vox i de Cs, estem lluny de ser una democràcia plena i avançada. I és que, mentre hi hagi una majoria que no tingui clar que una democràcia es fonamenta en la pluralitat de valors i en la memòria dels seus antecedents, tindrem un greu problema de convivència i no ho serem mai de plenament democràtics.
Que a hores d’ara no hi hagi ni una prima o lleugera memòria transversal que cimenti la democràcia posa especialment de manifest, per altra banda, el fracàs del sistema educatiu que ha anat funcionant a Espanya d’ençà 1978. Escoles i instituts han fallat en la transmissió dels valors democràtics més elementals i ho han fet també a l’hora d’explicar la Història, en quan a memòria del passat i en quan també mètode o perspectiva que, amb les altres disciplines humanístiques com l’economia, la filosofia, la sociologia, la psicologia i l’antropologia, intenta explicar els esdeveniments humans. La Història com a disciplina que cerca la veritat i no senzillament eina narrativa per complaure els vencedors i transmetre els seus valors neix a Occident i és més moderna en el temps del que la gent es pensa. A cavall entre els segles XVIII i XIX, la Història es va veure influïda per la Filosofia, l’Antiquària i la Filologia, totes les quals van contribuir a que la disciplina procurés establir distàncies i sentit crític amb els indicis i proves que permeten fer una narrativa. Açò no s’ha sabut explicar ni a escoles ni a instituts.
Sense plena consciència dels instruments necessaris per poder interpretar un rastre humà perdut en el temps, és possible fer memòria, ben segur dolenta, però no Història científica. Els plans d’estudi d’Història, fins i tot malauradament els universitaris, han posat poc l’accent amb la necessitat que cal posar fredor, distància i ser crítics a l’hora d’examinar les fonts útils per reconstruir relats versemblants. A la vista de les manifestacions d’uns i altres, de la cultura del carrer, el resultat d’anys de plans d’estudi és evident. Els monuments no són interpretats ni com a fruits de l’època en què van ser aixecats ni tampoc desperten la curiositat per la història. Vivim en una època en què no és possible ni escoltar ni llegir sense que saltin els sentiments d’ofensa.
A la fortalesa de la Mola és possible celebrar noces i fer festes, com també actes que exaltin els valors militars, però sembla, a la vista de la negativa a recordar el Noi del Sucre, tancat a la penitenciaria, no res que es vinculi amb altres valors i interessos, malgrat, es vulgui o no, formin part de la seva mateixa història. La Mola va ser una important i destacada presó, com tota Menorca es va convertir, des dels temps dels Àustries en lloc de confinament de dissidents polítics de tots colors i malfactors. El lògic es prendre distància d’aquest fet històric, assumir-lo i llegir-lo a pluralitat de veus i perspectives.
Caldria bastir un ensenyament públic i universal que fes possible que estàs de la mà de tothom que els monuments fossin vistos com a documents, documents que cal escrutar per ser llegits des de les més amples de les pluralitats.
