Tots els grups humans, naturals o constituïts per afinitat, des dels partits polítics fins a les colles de geganters, són susceptibles de caure en la discrepància, la divisió i els enfrontaments interns. Les guerres de poder, les gelosies, la vanitat i la radicalitat són condicions humanes que acaben perjudicant moltes bones causes associatives, que poden ser grans lluites socials històriques, pràctiques esportives sobretot o activitats lúdiques de transcendència gairebé nul·la.
El discurs oficial habitual quan les ruptures es manifesten és que el debat és enriquidor, normal, i que tothom té cabuda. Però la realitat sovint és diferent. Enveges, ganivetades i rivalitats consumeixen molta energia estèril que es podria dedicar a l’objectiu originari del col·lectiu, i les parts enfrontades tendeixen a aixecar barricades maximalistes: amb noltros o contra noltros.
Aquesta setmana la mai suficient reivindicació feminista ha estat marcada per una trista divisió. Els motius són complexos, sobre qüestions i lleis molt delicades (com la ‘trans’), d’objectius lloables però amb implicacions ètiques i morals que difícilment dues persones poden compartir al cent per cent en tots els detalls. És raonable que la seva aplicació generi dubtes. No tenir-les és simple militància cega.
La varietat d’idees i el debat sempre són bons... d’entrada. Es converteixen en un llast i donen ales al rival comú quan pancarta i egos passen per davant de la reflexió, la discussió tribal tapa el gran objectiu inicial i, el remat final, hi entra l’estratègia política. El feminisme és complex, ja que va des de la qüestionable retòrica lingüística fins a la defensa dels drets humans més bàsics arreu del món i el combat diari d’infanteria a cada casa contra el masclisme sibil·lí que es filtra entre generacions, s’oculta en la intimitat i ocupa escons al Congrés. I al mateix temps és molt senzill, ja que en el fons només (quin només!) es tracta d’avançar cap a la igualtat real entre totes les persones. En açò no s’admeten dubtes ni divisions.
