Potser estan al corrent d’aquest estudi en què ha participat la universitat balear i que confirma una cosa que no crec que gaires lectors -com jo mateix- no hauríem pensat mai. Que les llagostes que anomenam menorquines tenen el seu punt de formació a la mar Lígur, el tros de la Mediterrània situat entre el nord d’Itàlia i l’illa de Còrsega.
Des d’allà, els corrents marins condueixen les larves de llagosta fins aquells punts que tan bé coneixen els pescadors menorquins. Però aquí no s’acaba la cosa, perquè també és de la mar Lígur d’on arriben els bòrns que espanyen tantes «calamuades» estivals. Cosa que confirma que lo bo i lo dolent se solen fer companyia.
Ara bé, ja hauran reparat que de les llagostes en deim «menorquines» o «de Fornells», fins i tot. Però ningú no es vol fer responsable de la nacionalitat dels bòrns, apàtrides de per vida.
La notícia m’ha fet pensar en la relativitat de tot plegat i amb quin convenciment només acceptam com a pròpies les coses bones. Els humans som uns mestres en aquest art de la selecció, he de pensar que arreu del món. Però ja que aquests escrits tenen la voluntat de ser d’ús privatiu dels menorquines -i les menorquines, per déu!- potser que apliquem la cosa a ca nostra.
El pas següent és que si una cosa nostra és bona, ha de ser millor que la de qualsevol altra banda. I en aquest sentit, és mal de fer obviar que, en general i amb excepcions que no puc entendre, tenim el sentiment de ser el llombrígol del món. Perquè, vam, quina cosa hi ha al món que no la tinguem millor a Menorca? No diré més grossa, perquè ja seria un excés, però millor, sí.
Podem triar qualsevol camp de l’experiència humana per demostrar-ho. O no és ver que la nostra fruita és la més dolça i gustosa? Els melicotons, les peres, les prunes, les figues... Ho són unes figues que tenim! I que les nostres albergínies i pebres verds, no és que destaquin per les dimensions, però no n’hi ha de tan fins aumon.
Dels lactis no cal rallar-ne, perquè el planeta sencer hauria de venir a saber què es una fogassa i a tastar un formatge vell -encara que ara l’hagin rebatiat amb el nom espantós de «añejo». I per espanyar-ho encara més, dels mitjos cantons ara en diven «cuñas». La conya marinera! Ara bé, la llet país, cada vegada més mala de trobar. Sobretot en uns famosos súpers que arrasen.
Què direm d’un perol o palangrana -que de lèxic en tenim per regalar- de tomàtics as forn? Amb ceba i patates davall, i enmig carn de be. Uns ingredients que, de tan bons, són impossibles de trobar a cap altra banda. Com les poltrús, els cuixots o camots o el botifarró. Arreu no hi ha embotits que els puguin superar. Tot i que tenim cadenes de súpers que només en reben de fora.
Tampoc no rallarem de la pastisseria, perquè açò ja són paraules majors. A un foraster li ha de costar aprendre el nom dels quatre-cents pastissos, pastissets i galetes que som els únics capaços de fer-los al món. Per més que mos han embardat l’ensaïmada mallorquina per a consum dels turistes.
La cosa ja pren una dimensió divina quan rallam del nostre paisatge i dels casats, tan monos convertits en hotels i, sobretot, de les nostres platges. Que quan la mala pràctica urbanística les ha convertit en un desori, descrivim amb la mateixa salivera però amb els ulls clucs per no veure la desfeta.
I no hi fa res que tants de menorquins, quan arriba l’estiu, fugim de l’arena per refugiar-nos a qualsevol caló ple de còdols on encara no han arribat els turistes. Per més que, amb el GPS a les seves mans, allà i tot ho tenim fotut. És igual, com més serem, més riurem, diven aquells que riuran des de fora.
Fins i tot quan rallam de muntanyes, que ningú no mos vulgui afrontar comparant el Toro amb altres punts del món mundial. Jo mateix he escrit que tenim una muntanya que va dues vegades més amunt que la més alta de Bielorússia, un país tan gros com mitja península Ibèrica...
Bromes a part -i les bromes sempre contenen veritats- tenim un problema que no sé si satisfarà gaire els restauradors i, per extensió, el sector turístic menorquí. Després del descobriment de la Universitat de les Illes Balears, o bé començam a anomenar de Ligúria a les nostres llagostes o bé menorquins als nostres bòrns... I ja entenc que és una decisió mala de prendre i que el nostre cor de la terra se’n ressentirà.
Què trobau? En qualsevol cas, com me deia despús-ahir s’altre un amic des Mercadal, ara no és temps de llagostes. Si volem una bona caldera, és qüestió d’esperar un mes o dos. Mentrestant, no passem ànsia perquè, allà a la mar Lígur, mascles i femelles ja van fent la seva.
I per a qui no entengui per on vaig: tot està tan embullat que, per un dia, més val riure.
