Les darreres setmanes ha estat notícia l’existència de presumptes irregularitats al si de l’Institut Menorquí d’Estudis i el Consell Insular, en relació a l’abús de la figura dels contractes menors. Aquest no és un fet aïllat. Fa uns anys ja va esclatar un escàndol al Govern Balear per aquest assumpte, que fins i tot va arribar als tribunals de Justícia, que al capdavall no van trobar res punible. Lluny de ser un tema del passat, avui en dia la significada política de Junts per Catalunya Laura Borràs està essent jutjada per actuacions d’aquesta mena a l’Institut de les Lletres Catalanes.
El més sorprenent de tot és que les possibles corrupteles lligades als contractes a dit són sota l’escrutini públic des de fa dècades i van ser un dels temes estrella en l’aprovació de l’actual Llei de Contractes del Sector Públic, el 2017, que va endurir els requisits per a la seva celebració. Pel que es veu, aquesta reforma haurà estat un fracàs més en l’intent de posar fre a les trampes dels polítics i els gestors en el maneig els fons públics.
El problema és que els parlamentaris quan van debatre aquesta llei, per un costat van acabar matant mosques a canonades i, per l’altre, s’oblidaren de la resta de l’entramat jurídic. El resultat ha estat que la regulació dels contractes menors és plena d’ambigüitats i aspectes tancats en fals que faciliten les activitats fraudulentes.
Un dels errors de la Llei de Contractes és voler abastar-ho tot i tractar tot de manera idèntica. Com que açò és impossible, en la pràctica es rebaixa el nivell d’exigència i s’obre la porta a l’engany. En particular, quan s’impedeix que qualsevol contractació que es reiteri al llarg del temps sigui considerada com contracte menor. Com a principi general està bé, però a l’hora de la veritat hi ha desenes de petites compres que es van repetint un exercici darrere l’altre, com el material d’oficina o determinats subministraments.
Molts tenen una importància quantitativa bastant minsa; en multitud d’ajuntaments i altres organismes no pugen de dos o tres mil euros a l’any. Pretendre que es faci una contractació ordinària en aquests casos és un brindis al sol. En el dia a dia es permeten, però cada administració gradua la seva tolerància de forma diferent. Al final, l’encadenament de contractes acaba essent una qüestió nebulosa. Una regulació més raonable, que fixés un límit quantitatiu segons el principi d’importància relativa, donaria resposta a la necessitat d’una bona gestió i acotaria els casos on realment es poden produir conductes abusives.
De fet, la nova llei de contractes va ampliar força el seu garantisme, fins al punt que la contractació s’ha convertit en un procediment molt feixuc, que tendeix a desbordar els departaments de contractació, la qual cosa es comprova amb la multiplicació dels contractes que finalitzen sense que s’hagi licitat un de nou. El problema se soluciona tirant d’una figura extraordinària coneguda com «reconeixement extrajudicial de crèdits», que cada vegada agafa més pes i que ja abasta una part significativa de la facturació. Malgrat les queixes del Tribunal de Comptes, el Parlament no s’ha dignat a regular-la i es basa en unes disposicions plenes de llacunes i vaguetats. La dificultat de fer contractes ordinaris també estimula la realització de contractes menors.
Un altre aspecte que convé subratllar és que la duresa del text de la Llei de Contractes del 2017 va ser flexibilitzada per la instrucció d’una oficina del Ministeri d’Hisenda que assenyala que no es produeix fraccionament quan l’objecte del contracte sigui diferent. Per exemple, la redacció d’informes i projectes es pot concedir al mateix professional si són sobre matèries o obres diferents, quan una lectura coherent de la llei fa pensar el contrari. Crida l’atenció que el tema s’hagi resolt per la via d’una instrucció i no de l’aprovació d’un reglament, la qual cosa pot comportar diferents criteris entre les diverses administracions. En tot cas, legitima la dinàmica d’encarregar aquestes tasques sempre a la mateixa persona.
D’altra banda, la llei no va derogar el reglament que autoritza que una simple factura pugui ser considerada com contracte menor i sigui aprovada sense més tràmit. És el que es fa habitualment a molts ajuntaments amb les relacions de factures. Aquest mecanisme també és interpretable i introdueix un nou marge d’ambigüitat en la qüestió.
Si una bona regulació és aquella que no presenta punts foscos, hem de concloure que la Llei de Contractes i les normes que la desenvolupen no ho són, ja que es poden entendre de forma variada. Els funcionaris s’haurien de limitar a aplicar la llei, ja que els únics que estan legalment facultats per a la seva interpretació són els jutges que, a més, a diferència d’aquells, tenen la formació adient per fer-ho.
Hem deixat per al final la principal distorsió, que prové d’una llei anterior, que declara l’exclusió de la fiscalització prèvia dels contractes menors, un cop examinada la despesa del període inicial. Es tracta d’una altra norma que admet diverses lectures i que si bé estava justificada en una administració on tot es feia a mà, les modernes tecnologies de la informació (per no dir la intel·ligència artificial) haurien d’haver arraconat. En cas contrari, a l’interventor se li escapa la picaresca d’etiquetar com menors contractes que es fraccionen o reiteren al llarg dels anys, els quals, analitzats de forma global, haurien de ser objecte de licitació. Una gestió moderna exigeix d’ampliar el control d’aquests procediments, proporcionant aplicacions informàtiques que automatitzin la seva verificació. Si s’hagués procedit així, les conductes irregulars que comentàvem al principi haurien estat localitzades ràpidament i s’hauria dificultat que es perllonguessin en el temps.
En definitiva, la normativa actual genera incertesa i confusió, la qual cosa dificulta el control; la debilitat del control dona llum verda al frau.
amendezvidal.blogspot.com.es
