Fa uns dies a una notícia en l’edició digital d’aquest diari sobre una multitudinària baralla entre menors de nacionalitat estrangera alguns lectors van enviar comentaris lamentant que la policia hagués arribat a temps i hagués posat fi a la brega. S’ha de tenir molta mala bava i ser mala persona per desitjar que uns menors, per molt quinquis que siguin, resultin greument ferits o fins i tot puguin morir. No eren ni un, ni dos, ni tres els comentaris. Eren molts. Cap d’ells es va publicar, evidentment.
No crec que els adolescents de la baralla fossin cap santets. Igual que no ho són molts d’altres. Però d’aquí a desitjar aquestes coses, hi ha un trau. El tema és si aquests comentaristes pensarien el mateix si la baralla hagués estat entre menors de Maó i de Ciutadella o entre fills de madrilenys i fills de britànics establerts a Menorca. Estic convençut que no.
I és que sobre la nostra societat planeja un racisme i una xenofòbia estructural que va a més pels efectes de la globalització i l’augment de la immigració. I a més va aparellada a l’aporofòbia, és a dir a un odi als més pobres, ja que aquesta xenofòbia sempre va en el mateix sentit. Fa uns dies es va publicar una investigació periodística, que per cert va tenir poc ressò, que denunciava una pràctica habitual de certs policies de duanes grecs, que després de detenir els immigrants que entraven irregularment al país, els robaven tots els doblers i les seves pertinences.
Un racisme que no és que vagi només a més sinó que en alguns casos gràcies a l’extrema dreta s’està tornant fins i tot institucional. Un exemple d’açò és Itàlia, on fa unes setmanes van morir a la mar 63 immigrants quan intentaven arribar a aquell país, mentre que les autoritats italianes es feien els sords davant les alertes i no enviaren els vaixells de rescat. Al cap i a la fi, és el que volien aquells comentaristes per la baralla de Ciutadella. Que no s’intervingués i que es deixés fer, encara que açò impliqués la mort, en el cas italià, de fins a 12 fillets.
