Ahir, en aquestes mateixes pàgines de «Es Diari», l’editor Josep Pons Fraga alertava sobre la desafecció de la ciutadania vers les institucions polítiques i cíviques i que ja és sociològica. Els partits polítics no troben persones per completar les llistes electorals, com tampoc en troben les associacions per renovar càrrecs directius i vocalies. Amb Pons Fraga, coincideixo en la descripció dels símptomes del moment que vivim, però més difícil és fer una diagnosi, assenyalar causes i encara ho és més receptar un remei o remeis a aquesta situació, que pren forma d’època.
Sense cap mena de dubte, l’estructura psicològica que té la gent avui i que és la que explica aquest estat de coses, del passar de tot i de les nul·les ganes a significar-se, té causes multifactorials, algunes que venen d’antic i, d’altres, de fa un parell de dècades, a molt estirar, com són l’impacte de les noves tecnologies en els cervells. Cada ciència social en aquests moments aporta dades i perspectives per entendre el que està passant, assenyalant moltes raons, i, per tant, el que diré serà forçosament reduccionista i ben segur, també, al vol de les darreres notícies.
Hi ha causes que provenen del mercat de treball, que en el fons són polítiques, que aporten quota per explicar la desafecció i també el clientelisme o caciquisme. Aquests dies el MENORCA i les converses de carrer han anat plenes de comentaris sobre les xarxes clientelars i el caciquisme d’una institució menorquina denunciada per part de Ciutadans en el Consell Insular de Menorca. Si hi ha alguna cosa que em rebenta és el caciquisme, la injustícia institucionalitzada, que propicia, entre altres coses, silencis i boques callades, en definitiva, fer la viu-viu per anar fent i anar tirant. Però convindria també no tan sols parlar de les vulneracions dels procediments administratius i parlar del conjunt de factors, laborals i morals, que està contribuint a un caciquisme, d’arrels molt profundes en el temps, cal assenyalar-ho, perquè sembla que va a més.
Mentre el conseller de Cs pegava el crit en el cel sobre el caciquisme que s’ha passat a anomenar «roig», que condemno, la setmana passada un regidor del mateix partit, però de Ciutadella, va fer una moció i parlar en un ple d’una instància que va presentar un ciutadellenc fa molts mesos en la qual denunciava el caciquisme de la que havia estat víctima, però no del caciquisme «roig» sinó del caciquisme del qui anava dalt un cavall prestat. Vista la intervenció del regidor de Cs, que es pot seguir per Internet, queda clara la seva intenció. Només tenia com objecte provocar a la batlessa per veure si patinava en un tema, com és el de Sant Joan, que mou les més altes i baixes passions, i aixecar escàndol per profit partidista i electoral del partit de ressentits que és Cs, partit que a hores d’ara, com Vox, no té cap més eina que la de les estisores, per retallar drets, i si són de catalans, encara més.
Al regidor de Cs, i diferència del conseller del CIM del mateix partit, no se li va ocórrer per res anar en el fons de la qüestió plantejada en la instància, és a dir, el caciquisme. Malauradament, però, la batlessa tampoc va estar a l’alçada, no va contestar al regidor com ho hauria d’haver fet, cosa que revela l’estat de coses actual, en què la política ha deixat de ser l’instrument per resoldre les injustícies. És a dir, no va convidar a Cs a resoldre el problema de fons, a tenir noblesa de perspectiva, a no fer electoralisme barat i pensar, atès una festa major defineix el poble de Ciutadella sencer, en una solució consensuada i polida per tothom. Els regidors del PP també van quedar muts. El consistori en ple va quedar ben retratat.
La precarietat laboral, que arrosseguem de fa ja més de dues dècades, ha conformat una societat individualista, insolidària i gens atenta a les lectures calmades i distanciades dels problemes. Ben segur, les noves tecnologies també han coadjuvat a un estat moral de coses que és per plorar, però les condicions en què es troba el mercat de treball espanyol tenen molta responsabilitat del que està passant en termes de desafecció i caciquisme. Massa gent està pendent dels concursos públics i contractes de les Administracions públiques, com també del ara caic, ara penjo, del mercat laboral privat, que a illes Balears té uns colors molt concrets per mor de la temporalitat de la indústria turística.
Si hi ha xarxes clientelars és perquè hi ha una economia i un ordre de coses polític que les propicia. És evident que les normes escrites, com també d’organismes que fan de contrapoders (sindicatures de greuges i de comptes), faciliten la transparència i dificulten el caciquisme, però, són com a tapets de suro si es veuen forçats a navegar en oceans bufats de tots els vents imaginables. El mercat laboral hauria de fer un gir copernicà, com també l’hauria de fer tota la moral col·lectiva.
El preu que paga, però, actualment el conjunt de la societat per aquest estat de coses és altíssim. Si he de sobreviure i he de fer la viu-viu, si tinc la teulada de vidre, em convé aixecar una veu que es pot convertir en vent i que em rompi el sostre? No t’hi fiquis! No t’hi posis! No t’impliquis! Aquests són els consells que dona avui la majoria quan una persona vol donar un pas o obrir la boca. Com no hi ha d’haver desafecció!
